De Jordi de Capadòcia a Jordi Puntí de Manlleu

Eu estou vestido com as roupas
e as armas de Jorge

1. EL PRIMER JORDI DE CAPADÒCIA

Sembla que l’episodi més gloriós de la vida de sant Jordi, el del drac i la princesa, va tenir lloc a la ciutat líbia de Silene. Però hi ha fonts que el situen a Beirut, i altres a la Capadòcia. N’hi ha que no parlen de cap indret determinat. I segons Joan Amades, els fets van passar a Montblanc.

Si he de decidir, jo em decanto per la vila de la Conca de Barberà, tot i que les nostres terres li venien poc de passada, al sant. Però el caràcter llegendari de l’episodi l’allibera de la necessitat de versemblança.

En canvi, queda fora de discussió que sant Jordi era de la Capadòcia. Hi va néixer entre els anys 270 i 285. Mort el pare ―oficial de la milícia romana―, la mare (Policrònia) i el fill es van traslladar a la ciutat natal d’ella, Diòspolis, també anomenada Lydda i avui coneguda com a Lod (a la llavors província romana de Síria Palestina, actualment Israel). Allà el noi va ser educat en la fe cristiana i, un cop major d’edat, va entrar a l’exèrcit, com el pare.

Segons una altra versió, Jordi va néixer a Diòspolis, on el seu pare ―ell sí originari de la Capadòcia― hauria sigut destinat i on s’hauria casat amb Policrònia, noia del lloc. En aquest cas el sant encara seria capadocià, si bé només per herència. Capadocià lato sensu, diríem.

El jove Jordi va passar de Diòspolis a Nicomèdia ―la ciutat avui turca d’Ízmit, situada a tocar de Bizanci (Isanbul)― i va formar part de la guàrdia personal de Dioclecià, l’emperador romà. Però aquest, al cap de poc, va emprendre la gran persecució contra els cristians. Jordi no va renegar de la seva fe, i Dioclecià, contrariat, va ordenar que el torturessin. Com que es mantenia fidel a Crist, els turments que el futur sant va haver de patir no tenen fi ni compte. En això hi va influir el fet que tardés tant a morir-se del tot, atès que ―es veu― va ressuscitar tres vegades. Entre aquestes i altres meravelles el martiri es va allargar fins a set anys. La viquipèdia russa el divideix en fases i, amb un rigor exemplar, el descriu sense plànyer-hi cap detall per esgarrifós que sigui.

Jordi no va morir definitivament fins que el van decapitar el 23 d’abril del 303. El seu cos va ser enterrat a Diòspolis (Lydda/Lod), on els cristians el van començar a venerar com a màrtir. De seguida va guanyar una popularitat tan fabulosa, que l’any 494 el papa Gelasi I el va santificar. Però ja aleshores se sospitava que Jordi no complia les condicions per a la santedat: les dades biogràfiques no tenen base històrica, i el martiri no supera cap examen de versemblança ni donant per certs uns quants miracles. La seva figura obeiria, sembla, a un arquetip mític que es perd en la nit dels temps. Gelasi I es va empescar una fórmula ben enginyosa per rentar-se’n les mans: «Jordi serà un d’aquells sants venerats pels homes, els actes del qual només coneixerà Déu».

Així doncs, tot indica que sant Jordi és tan llegendari com el drac i la princesa. Una cosa, però, continua segura: encara que sense existència real, el nostre patró va ser, d’una manera o d’una altra, de la Capadòcia. A totes les enciclopèdies i viquipèdies (més de 70) es fa referència, des de les primeres ratlles, al lligam del cavaller inexistent amb aquesta regió de l’Àsia Menor, sigui quin sigui el títol de l’article: «Jordi de Capadòcia» (espanyol o gallec), «Sant Jordi» (català, occità, anglès, italià, portuguès, grec, aragonès o esperanto), «Jordi (sant)» (alemany, neerlandès o llatí), «Jordi victoriós» (rus o búlgar). Serveixi d'exemple la viquìpèdia més autoritzada en aquest terreny, la del país caucàsic que, segons una falsa etimologia popular, porta el nom de Jordi: Geòrgia. Diu el bell alfabet georgià:

 წმინდა გიორგი [‘Sant Jordi’] (დაახ. 275 — გ. 23 აპრილი, 303, ნიკომედია) — კაპადოკიელი [‘Capadòcia’] დიდებული, რომის იმპერიის მსახური, რომელიც ქრისტიან დიდმოწამედ შერაცხეს. მართლმადიდებელი ქრისტიანობის ერთ-ერთი ყველაზე პატივცემული წმინდანი. უკვდავყოფილ […]

A la viquipèdia francesa l’article es titula «Jordi de Lydda». Però igualment s'hi reporta la versió del mite en què el sant neix a la Capadòcia.

 

 2. EL SEGON JORDI DE CAPADÒCIA

Hi ha constància d’un altre Jordi, verídic, que podria haver nascut a la Capadòcia i que va ser bisbe d’Alexandria. Home sense escrúpols, tirà indesitjable, va morir assassinat cruelment l’any 361.

Aquest segon Jordi només té entrada a sis viquipèdies, però totes de molt pes. I d’acord amb criteris històrics, és a ell que escau el títol de «Jordi de Capadòcia». Així es titula el seu article a la viquipèdia anglesa, l’alemanya, la francesa i la catalana. Les viquipèdies italiana i portuguesa opten per anomenar-lo «Jordi d’Alexandria» i «Jordi de Laodicea» respectivament.

Però «Jordi de Laodicea» (viquipèdia portuguesa) és una denominació que presenta inconvenients. D’entrada no consta que el personatge tingués relació amb cap ciutat anomenada Laodicea. D’altra banda, i segons les viquipèdies anglesa, àrab i catalana, el de Laodicea és un tercer Jordi, filòsof d’Alexandria, que va participar en la controvèrsia sobre la doctrina de la Trinitat (segle IV). Cal avisar, però, que aquí s’endevina un embull difícil d’aclarir. No seria estrany, per exemple, que aquest tercer Jordi fos un desdoblament, amable i bondadós, del segon. I això sense perdre de vista que tant el segon com el tercer podrien haver prestat la seva biografia ―en versió blanquejada, això sí― al primer Jordi de Capadòcia, sant Jordi.

Que els erudits prenguin la paraula.

 
3. JORGE BEN, DEL BRASIL

Al segle IV sant Jordi ja rebia encàrrecs i feia serveis per tot el Pròxim Orient. Tan generós es devia mostrar, que més endavant els musulmans també el veneraven. Llavors, sobretot arran de les croades, el culte al sant es va generalitzar a Occident. I d’aquí va arribar, al cap d’uns segles, al Nou Món.

Al Brasil el celebradíssim sant Jordi és patró de la cavalleria de l’exèrcit i dels escoltes, i patró extraoficial de Rio de Janeiro. Més enllà del catolicisme, també l’han adoptat diverses religions afrobrasileres, com el Candomblé o la Umbanda, que assimilen el sant a les divinitats Ogum, Oxossí o Odé. (Sobre això es poden trobar moltes més notícies en aquesta pàgina del bloc Del Brasil al Raval de Gerard Viader i Taíza Brito.)

La viquipèdia portuguesa reserva l’article «Jorge da Capadócia» a la cançó que el cantant brasiler Jorge Ben ―o Jorge Ben Jor― va dedicar al sant, la més cèlebre entre les moltes que parlen de Jorge, São Jorge o Jorge de / da Capadócia en la música del país americà.



Jorge Ben

Amb la lletra d’una pregària, la cançó expressa la confiança que, gràcies a la protecció de Jordi ―la vestimenta i les armes del cavaller―, els enemics fracassaran. En l’enumeració dels possibles atacs semblen ressonar-hi els mals infligits al sant durant el martiri. Els protegits de Jordi resten feliçment invulnerables, esclar. I els enemics en surten malparats, però no són destruïts.

Aquí s’hi pot escoltar la cançó, del disc Solta o pavão (1975). I aquí una versió en directe, del disc i DVD Acústico MTV (2002.

JORGE DE CAPADÓCIA

Jorge da Capadócia!
Jorge sentou praça na cavalaria,
eu estou feliz porque eu também
sou da sua companhia.
Eu estou vestido com as roupas
e as armas de Jorge,
para que meus inimigos tenham pés
e não me alcancem,
para que meus inimigos tenham mãos
e não me toquem, para que meus inimigos tenham olhos
e não me vejam,
e nem mesmo pensamento eles possam ter
para me fazerem mal.
Armas de fogo o meu corpo não alcançarão,
facas e espadas se quebrem
sem o meu corpo tocar,
cordas e correntes se arrebentem
sem o meu corpo amarrar.
Pois eu estou vestido
com as roupas e as armas de Jorge.

Jorge é da Capadócia, viva Jorge!

Jorge é da Capadócia, salve Jorge!

Perseverança ganhou do sórdido fingimento

e disso tudo nasceu ou amor.

Jorge da Capadócia!

JORDI DE LA CAPADÒCIA  (traducció catalana)

Jordi de la Capadòcia!
Jordi va entrar a la cavalleria,
jo estic content perquè també
sóc de la seva companyia.
Vaig vestit amb les robes
i les armes de Jordi,
perquè els meus enemics tinguin peus
i no m’arribin,
perquè els meus enemics tinguin mans
i no em toquin,
perquè els meus enemics tinguin ulls
i no em vegin,
i perquè ni puguin tenir cap idea
per fer-me mal. Armes de foc
no encertaran el meu cos.
Ganivets i espases es trenquin
sense tocar el meu cos,
cordes i cadenes es rebentin
sense lligar el meu cos.
Perquè vaig vestit amb les robes
i les armes de Jordi.

Jordi és de la Capadòcia, visca Jordi!
Jordi és de la Capadòcia, salve Jordi!
La perseverança va derrotar el sòrdid fingiment
i de tot això en va néixer l’amor

Jordi és de la Capadòcia!

«Jorge da Capadócia!», «Jorge é da Capadócia!». A còpia d’insistència, de repetir-ho cops i cops, es fa evident que el més capadocià de tots els Jordis és sant Jordi, i que la seva irrealitat històrica no passa d’anècdota sense importància. Sant Jordi no va ser ningú, però és innegable que de feina n’ha fet i en fa: aquesta cançó mateix, tan inspirada, bé fa creure en la seva intervenció...

Molts altres cantants han gravat la irresistible «Jorge de Capadócia» de Jorge Ben, de vegades amb versions quasi més interessants que l’original. Per repassar-les recomano mesura i prudència, perquè la cançó posseeix encants i encisos que, si no es vigila, poden desembocar en l’addicció.

-Dues versions de Caetano Veloso, selectes: any 1975 i any 1998.
-La versió de Racionais Mc’s, sòbria, amb un piano subtil darrere de tot. 
-La versió superba d’Ellen Oléria.
-La versió juganera i sexi de Fernanda Abreu.
-La versió formidable de Paula Lima.
-La versió exquisida de Soul de Brasileiro.
I etcètera.


4. JORDI PUNTÍ, DE MANLLEU

Torno a Europa, i aquí mateix. Algú, sobrenatural o gairebé, va il·luminar Jordi Puntí en el moment solemne d’escollir l’epígraf (la citació inicial) per a Animals tristos, el seu segon llibre. El veig dubtant entre tres o quatre opcions, el colze arrepenjat a la taula, una galta a la mà, la mirada al lluny… De sobte, el llampec de clarividència!, i vet aquí que l’escriptor tecleja:

«Eu estou vestido com as roupas e as armas de Jorge».
JORGE BEN, Jorge da Capadócia

I ja s’entén tot! Tant se val si el Jordi manlleuenc és més devot de la cançó de Jorge Ben o de sant Jordi. El que val de debò és que el sant se senti invocat i que, prou entendrit, vulgui engegar la maquinària de dispensar favors. En aquest cas el procés va rutllar com una seda i la citació va beneir el llibre. Animals tristos (2002) confirmava Puntí ―que ja havia publicat Pell d'armadillo, obra més que notable― com un talent de molta consideració. La vestimenta i les armes de Jordi feien efecte: al cap de quatre anys Ventura Pons adaptava tres dels relats del llibre al cine (Animals ferits, 2006). I passats quatre anys més, el cavaller de Manlleu presentava Maletes perdudes, novel·la extraordinària, sens dubte una de les més rellevants de la literatura catalana del segle XXI.

Jordi Puntí treballa en una novel·la sobre Xavier Cugat. I amb això ja s’ha apuntat un mèrit: ens farà interessar per un personatge a qui fins avui havíem dedicat ―sigui dit amb recança― massa indiferència. Espero que sant Jordi torni a ser propici al nostre escriptor, que ni enemics ni contratemps el distreguin. Confio, naturalment, que portar el nom del sant li faciliti, com a Jorge Ben, ser «da sua companhia» i li doni punts a l’hora de rebre beneficis.

Salve, Jordi!

La revolució educativa de Sala i Martín pot esperar

Economia en colors, el programa de TV3 dirigit i conduït per Xavier Sala i Martín, va dedicar un capítol al sistema educatiu. Més endavant, d’aquest programa se’n va fer un llibre amb el mateix títol (Ed. Rosa dels Vents, 2015). Arran de la publicació del llibre, Pere Cardús va entrevistar l’autor per a Vilaweb.

     Segons el llibre, la manera com Sala i Martín parla d’economia és «divertida, pròxima, entenedora, diferent». Segur que sí, i bravo! Respecte al capítol taronja ―el de l’escola i l’educació―, convindria afegir un avís per a espectadors i lectors desprevinguts: a més de ser divertit, pròxim, entenedor i diferent, l’autor no fila gaire prim.

     El capítol defensa la idea que l’escola mata la curiositat. ¿Que la realitat no encaixa amb la idea? Tant se val, es deforma la realitat fins a fer-la-hi encaixar. I així Sala i Martín es deixa endur per un remolí de frases espectaculars, afirmacions gratuïtes i conclusions forçades. Tot amanit amb un bon raig d’emotivitat.

     D’aquesta manera descobrim el que s’estila amb el nen que fa preguntes. Els mestres el fem callar, es veu. I encara més: «Fins i tot m’atreviria a dir –escriu l'economista i professor– que, quan el nen fa massa preguntes, se’l castiga, els altres nens se’n mofen i els pares reben una carta del mestre en què els demana que el seu fill faci el favor de deixar d’interrompre la classe». Jo, ho confesso, no conec cap víctima de «la carta del mestre». A partir d'ara estaré més al cas.

     Una altra descoberta colpidora: resulta que «castiguem els nens que tenen qualsevol altra intel·ligència que no sigui la logicomatemàtica o la lingüística». ¿A quina escola? ¿I a quin país? A Sala i Martín, la veritat, no el comptàvem entre els conreadors del pessimisme social. Aquí, però, no s’hi posa pas per poc i ni amb el pessimisme en té prou. L’home es lliura a un catastrofisme que, de tan estrident i de broc gros, gairebé resulta còmic. Diríem, si parléssim de teatre, que l’actor sobreinterpreta i imposta massa.

     Al cap de quatre dies d’emetre’s el capítol (12 d’octubre del 2015), Carme Rider ja va referir-s’hi amb uns comentaris afinadíssims al bloc Educàlia Pedagògica.

     Una altra de les idees d’Economia en colors –recalcada sobretot en l’entrevista a Vilaweb– és que cal una revolució educativa. Tant aquesta consigna com la de la matança de la curiositat provenen de Ken Robinson, que és, segons Sala i Martín, «un dels grans educadors de l’actualitat». Val la pena fer notar que, segons altres, Sir Ken Robinson (com es fa dir a la seva web i a tot arreu) és un mestre de la buidor argumental.

     Rider ja assenyala, entre les vessades de Sala i Martín, la de fer-se apadrinar per aquest cavaller anglès: «És inacceptable que es presenti Ken Robinson com a pedagog de referència quan no ha dissenyat un sistema pedagògic propi amb principis i referents extrapolables, ni tampoc ha sistematitzat ni categoritzat elements que conformen el procés d’aprenentatge. Robinson fa conferències sobre l’anacronisme d’un sistema educatiu al servei de la societat industrialitzada del s.XIX i ha llençat una mirada crítica sobre la seva rigidesa i compartimentació, però només apunta el QUÈ de manera superficial sense concretar el COM. I diré més: ni tan sols exposa idees pròpies, sinó que les adopta d’altres pensadors de principis del s.XX que no van elaborar vídeos per penjar a la xarxa i per això no són tan coneguts».

     També és bona idea visitar un parell d’articles de Gregorio Luri, un entès que parla amb coneixement de causa i que sap sospesar cada paraula: «Sir Ken i la pedagogia ‘new age’» o «Sir Ken torna aatacar». A la xarxa s’hi poden trobar els sermons de Robinson, aquest refregidor d’idees d’altri. N’hi ha en la versió original anglesa, n’hi ha de subtitulats en castellà i un de subtitulat en català (aquí o aquí).

Així les coses, sembla assenyat, de moment, deixar la revolució de Sala i Martín per a una altra hora. Jo fins i tot l’ajornaria sine die. Almenys esperaria a disposar de diagnòstics més fiables i rigorosos, no fos cas que en alguna escola hi hagués coses valuoses a preservar.

     Les revolucions, a més, són poc sostenibles, gasten tanta energia a trinxar que els en falta, després, a l’hora de construir; i sovint, com tothom sap, no tenen bon final. M’inclino per adobar i apedaçar. Els temps nostres ―i en això coincideixen amb els vells costums d’avis i besavis― aconsellen més el reciclatge humil que la fantasia lluent d’un món creat de cap i de nou.

Ajuntament de Vic: una de freda i una de calenta

Luri reivindica un sentit comú a contracorrent dels tòpics dominants, un sentit comú que faríem bé de recobrar i de no perdre

I

M’arriba per atzar una bona notícia: l’Ajuntament de Vic ha encarregat a Gregorio Luri la conferència sobre Balmes de la festa major d’aquest any. Quin encert! Ja em començo a mudar per a l’ocasió.

Mestre, professor, pedagog i doctor en filosofia, Gregorio Luri és un dels intel·lectuals més interessants que tenim. Ha escrit sobre Sòcrates, Plató, el mite de Prometeu, Leo Strauss i el neoconservadorisme americà. Home d’inquietuds variades, també és autor de Seguint les passes dels almogàvers, crònica d’un viatge a peu per terres de Turquia i Bulgària, i del recull de poemes Esbós del vol de l’àliga. Per l’abril publicarà El cielo prometido, el fruit de dues dècades d’investigació sobre la família de Ramon Mercader, l’assassí de Trotski.

Però les seves obres més conegudes són les dedicades a l’escola: El criteri perdut (2004), L’escola contra el món (2008) o Per una educació republicana (2012). Sòlida i convincent, la de Luri és una veu molt d’agrair en un país com el nostre, on el debat sobre l’educació sovint queda presoner de clixés ideològics falsament progressistes.

  

En aquest camp el seu últim llibre és Val més educar. Consells als pares a favor del sentit comú (2014). Luri hi tracta aspectes tan fonamentals com la disciplina, la permissivitat, la llibertat, les normes, les pantalles o internet. A contracorrent del discurs dominant, els seus consells ens fan retrobar un sentit comú que sembla que hàgim desaprès. Unes quantes idees com a exemple:

• Convé no somiar més del compte. Confessa l’autor: «Hi ha gent que tira els seus fills endavant sense necessitat d’alçar la veu. No ha sigut el meu cas. I sé que tampoc és el de la majoria dels pares. Puc dir en defensa meva que ara els meus fills i jo ens riem d’aquelles reaccions desmesurades que vam tenir en el passat davant de fets que no les mereixien. (…) És difícil ser pare i mantenir la dignitat al mateix temps».
• Excepte en moments comptats, l’autocontrol és preferible a l’espontaneïtat, tan venerada. L’autocontrol allibera l’infant de la tirania del primer impuls i, per tant, el fa més lliure i autònom: només així arribarà a conèixer totes les possibilitats a què pot aspirar.
• L’escola moderna va néixer per fer possible la meritocràcia. No ho perdéssim mai de vista i acostem-nos tant com puguem a l’ideal de la igualtat d’oportunitats. Per això hem de fugir de les males innovacions, com també de les males tradicions. Afirma Luri: «El que l’escola no dóna, la família pobra no ho supleix». Gravem-nos-ho: les males pràctiques escolars accentuen les desigualtats perquè, a diferència de la pobra, la família rica pot trobar maneres de recuperar el temps malgastat.
• Hem de desconfiar del professor que vol fer feliç l’alumne. «El món es divideix en dues classes de persones: les que volen ser felices i les que saben el que volen. És molt més assenyat ensenyar als nostres fills a superar les frustracions inevitables que fer-los creure en la possibilitat d’un món sense frustracions. (…) No existeix el dret a no ser decebut per la realitat».
• En la creativitat hi juguen diferents factors, un dels quals, imprescindible, és un bon magatzem de coneixements; i per a un manteniment adequat d’aquest magatzem no hi ha millor gestor que la memòria. Resulta absurd, així, el que avui tanta gent considera de bon to, docents inclosos: enaltir la creativitat i alhora menysprear els continguts i la memorització.

I per acabar de fer boca, faig llista d’altres punts que s’hi toquen: «Ser disciplinat és més important que ser intel·ligent», «Ser lliures és ser imputables», «La família és repressiva: per això hi és!», «No sigueu massa progres: és anar enrere», «Famílies 2.0», «L’escola perfecta no existeix», «Sigueu sincers en els elogis als fills», «Per què serveix, avui, un professor?», «No tingueu por del futur», «Llei del mal dia sempre es compleix», «El talent està sobrevalorat», «La psicologia positiva és una llauna»…

Val més educar és un llibre de lectura urgent i de relectura molt saludable.

A favor de l’Ajuntament, val a dir que no serà el primer cop que Gregorio Luri parla a la Sala de Columna. Ja ho va fer el 28 d’octubre del 2014 amb motiu de la inauguració del curs escolar. Aquell dia, Luri va glossar la carta que Albert Camus va adreçar al seu mestre just havent rebut el Nobel de Literatura.

D’altra banda, Luri escriu regularment al diari Ara i té un bloc magnífic: El café de Ocata.

II

1. SOBRESALT

Fa unes setmanes em vaig topar amb aquest programa:

Sota el programa, els col·laboradors:

L’Ajuntament de Vic! Caram caram. Respiro fondo i m’assereno, no vull ser esclau del primer impuls.

Ho vaig entenent: Vic, ciutat de mercats. La Jornada en qüestió es podria haver titulat Mercat de l’Autoajuda, la Pseudociència i la Religió. Tots els conferenciants es dediquen, en part o totalment, a algun d’aquests tres camps. I això es pot afirmar amb rotunditat gràcies a la informació disponible a la xarxa, que és molt abundant: vídeos, llibres, entrevistes, articles, anuncis, currículums…

M’afanyo a aclarir que trobo molt bé que es puguin fer jornades com aquesta. Estic convençut de la bona voluntat dels organitzadors i, encara més, de la del públic que va omplir les sales. No dubto tampoc de la bona fe dels conferenciants o de la majoria d’ells. Però amb això no n’hi pot haver prou per merèixer la col·laboració d’una institució pública. L’Ajuntament ha de garantir que l’escut i el pressupost de la ciutat es posin al servei de continguts que, a més de benintencionats, siguin valuosos. I em sembla, ves per on, que a aquesta Jornada no li tocava rebre l’ajuda municipal.

Potser l'improbable lector em vol acompanyar a examinar l'assumpte amb més detall.

2. XERRAMECA

He de confiar que en aquestes xerrades s'hi diguessin coses interessants i profitoses. Passa, però, que si em guio per les opinions sobre educació d’algun dels ponents, costa confiar-hi.

En efecte, els «mestres de vida», modesta consideració que ells mateixos s’atorguen, farien petar de riure ―o arrencar a plorar― qualsevol bon mestre d’escola. Així, una mestra de vida deixa anar allò tan gastat que mestre i alumne tenen papers intercanviables. El bon mestre d’escola se’n fa creus: els seus alumnes no necessiten un igual, sinó algú que sàpiga més coses que ells, algú que els orienti, els encomani seguretat i, quan calgui, els reprimeixi determinades actituds amb un 'no' ben decidit.

Una altra mestra de vida assegura que a les escoles es fa poc treball en emocions i en valors, i no li cauen les dents. La bona dona, doncs, desconeix les escoles d’avui, on no es parla d’altra cosa que d’educació emocional i educació en valors. Se’n parla tant, de fet, que al bon mestre li puja sovint la mosca al nas. Si dediquem tantes energies a paraules grosses com pau i tolerància ―pensa―, no ens quedarà temps d'entrenar la canalla en les virtuts més bàsiques i pràctiques, indispensables per a una bona convivència: dominar la impaciència, escoltar, callar, pensar abans de parlar, parlar amb respecte; tot allò, en resum, que se’n diu «bona educació». El bon mestre, a més, ha descobert que proclamar pau i tolerància a tota hora no converteix els alumnes, automàticament, en pacífics i tolerants.

3. CORRUPCIÓ

Hi ha una conferència que supera totes les expectatives d'un servidor. És la titulada «Todos somos Bárcenas: las raíces de la corrupción» i es pot trobar a YouTube en forma d’entrevista («La corrupció»). En síntesi, el mestre Carles-Tolrá sosté que en el sistema educatiu hi ha el germen de la corrupció. Concretament són els premis i els càstigs, amb el xantatge emocional que comporten, la causa del nostre món corrupte. Educant la canalla com l’eduquem, ja l’estem corrompent ―cosa que vol dir, per cert, que els adults estem tots corromputs.

Al cap i a la fi, les idees de Carles-Tolrá són una cançó molt coneguda ―i ja molt antiga― que fa així: la societat imposa a l’infant normes i codis que li impedeixen expressar-se tal com és.

Sembla mentida que, grandets com som, encara no hàgim volgut entendre de què va tot plegat. L’educació consisteix a domesticar el cadell, a fer-li copsar que hi ha coses més bones que altres, a ensenyar-li que no tot és igual, a reprimir uns impulsos i a estimular-ne d’altres. Tota educació imposa normes i codis, esclar que sí! Aquestes normes i codis són el reflex de les conviccions dels pares i els mestres, perquè el fet és que pares i mestres tenen conviccions. Com que una de les conviccions diu, per exemple, que és millor saber dominar la impaciència que no pas no saber-la dominar, a l’infant se li imposen hàbits (més que sermons) que el facin arribar al domini de la impaciència. Dir-ne xantatge emocional o corrupció, d’aquestes imposicions, és el súmmum de la cursileria new age.

El dia 4 de març, Sergi Pérez, segons sembla l’organitzador principal de la Jornada, va publicar un article al 9 Nou en què es felicitava de la resposta del públic. Trobo estrany que, de les tres úniques intervencions que destacava, una fos precisament la de Carles-Tolrá, de bon tros la més desencertada de totes, tant pel títol, ridícul i estrident, com pel contingut, d’una insolvència indigerible.


4. AUTOAJUDA

Més enllà del tema de l'educació, els ponents del 27 de febrer diuen i escriuen frases com les que copio literalment: «La societat ens porta al pou», «La salut de la gent cada cop és més precària», «No hem estat educats per viure en plenitud», «Necessitem eines per alliberar-nos de les nostres cadenes interiors», «Avui dia la insatisfacció i el patiment psicològic monopolitzen el nostre món interior». Un dels trucs de l’autoajuda consisteix, justament, a transmetre la idea d’insatisfacció, a fer creure a l’auditori o al lector que viu en un mar d’infelicitat. Hi ha un ponent que fins i tot es refereix al «nostre món infernal»…

Un cop pintat el panorama aterridor, ells mateixos, els «mestres de vida», apareixen com a posseïdors del remei que pot conduir a la plenitud i la felicitat. I el remei és tot un catàleg de formacions, treballs interiors, teràpies, etc. De vegades, per donar un certificat de garantia a aquests mètodes curatius o educatius, els autoajudadors se serveixen de referents de prestigi i d’un llenguatge que sembla més o menys científic. Mostra d'això és una altra de les tres intervencions que destaca Pérez en l’article esmentat, la de Miriam Subirana, bona representant de l’autoajuda i de les seves variants, com la psicologia positiva o el coaching. Als llibres, articles i conferències d’aquesta coach de llarga experiència hi sovintegen les al·lusions a Joe Dispenza, Barbara Fredrickson, Carl R. Rogers o David Cooperrider. Doncs bé, no es pot pas afirmar que Subirana tingui gaire sort en la tria dels referents de prestigi:

     a) Joe Dispenza és un dels autoajudadors més seguits del món. Però l'èxit dels llibres i sermons d'aquest guru és tan fabulós com el seu descrèdit. Els seus punts de vista respecte a la ment humana no es basen en cap prova consistent: la comunitat científica, ras i curt, els considera delirants.
     b) Barbara Fedrickson, promotora de la psicologia positiva, fonamenta les seves teories en un estudi propi sobre les emocions. Nicholas Brown i altres estudiosos han demostrat els errors i les trampes d’aquest estudi.
      c) Carl R. Rogers, psicòleg clínic, va ser un dels teòrics de la no-directivitat. El comentari de Gregorio Luri sobre les escoles que l’han aplicada és el següent: «Experiències com la de la no-directivitat ja han estat assajades mil vegades en la història de l’educació. I si totes han tingut una història efímera, deu ser per alguna cosa. De fet, és perquè, quan aprenen dels seus errors, les escoles deixen de ser no directives».
     d) David Cooperrider és un dels creadors de la indagació apreciativa, enèsima formulació de la psicologia positiva. Si bé encara és molt jove, aquesta teoria ja ha rebut crítiques severes i no exactament superficials.


5. PSEUDOCIÈNCIA I RELIGIÓ

Dono per descomptat que l'autoajuda, o la psicologia positiva o el coaching, pot oferir de tant en tant algun consell raonable. El problema, com hem vist, és que pretengui basar-se en principis científics. Llavors s'equivoca de mig a mig o menteix desvergonyidament, i es converteix en una pseudociència.

I el fet empipador de la Jornada del 27 de febrer és que la majoria dels conferenciants, si no tots, parlen des de la pseudociència. Bona part dels raonaments, de les conclusions i ―encara pitjor― dels mètodes i teràpies que proposen no tenen credibilitat científica. Els «mestres de vida» són experts, de fet, en un seguit d'especialitats molt properes a l'esoterisme:

-programació neurolingüística
-psicologia transpersonal
-teràpia de polaritat
-logoteràpia
-teràpia gestalt
-astrologia psicològica
-psicologia positiva, autoajuda i múltiples variants
-antroposofia
-etc.

(No em puc estar de recomanar una visita virtual a El Centro.)

Res d’això té l’aval de la ciència en general, ni de la psicologia seriosa en particular.

En conseqüència, el que prediquen els nostres ponents són creences indemostrables. Fa lleig que alguns d’ells ho dissimulin, que amaguin que el terreny en què es mouen no és el de les evidències empíriques, sinó el de la fe, l’espiritualitat i la religió.   

6. CONCLUSIÓ

Més enllà de les bones intencions, els continguts de la Jornada no justifiquen la col·laboració de l’Ajuntament. Els motius es poden resumir en dos.

Pel que fa a la vessant espiritual i religiosa de les intervencions, convé recordar que no és a una administració pública -i laica- que correspon de fomentar-la. Ja fa temps i temps que aquest és un camp reservat a l’esfera privada.

L’altre motiu, també de molt pes, és que Vic presumeix de ciutat educadora. I això compromet. Educar demana coratge, és una responsabilitat que té moments ingrats: davant de segons què, no s’hi val a rentar-se’n les mans i fer-se el distret. Des d’aquest angle educador, els continguts de la Jornada no són valuosos perquè es contradiuen amb el coneixement que a les escoles i universitats es procura transmetre, ensenyar i aprendre. Filant prim són continguts més aviat deseducadors: desmunten el que les aules miren de muntar. És incongruent dir-se ciutat educadora i al mateix temps promoure, com va passar el 27 de febrer, la psicologia transpersonal o la teràpia gestalt, que seria com organitzar un congrés sobre ovnis o sobre astrologia.

La col·laboració de l’Ajuntament en la Jornada fa pensar en un quedar bé molt poc educatiu. Vic potser ha adoptat el títol tan lluent de «ciutat educadora» amb massa lleugeresa, sense acabar de fer-se càrrec de les obligacions ―els moments ingrats, els 'nos'― que se'n deriven. Quina llàstima!

Un paràgraf inquietant al cabaret de Grossman

David Grossman (Jerusalem, 1954) és un dels escriptors israelians més reconeguts. Narrador, assagista i articulista, fa anys que sol figurar a la llista de candidats al Nobel. En català se’n pot llegir l’assaig Escriure en la foscor i les novel·les Tota una vida, segurament el seu llibre més celebrat, i Gran Cabaret. 
     En la vessant cívica Grossman ha destacat pel seu compromís amb la pau i pel rebuig a la política de Netanyahu. S’ha referit sovint a la necessitat de canviar la situació al seu país i ha lamentat el pes excessiu que hi té la religió. Amb Amos Oz i Abraham B. Yehoshua, és un dels puntals de la defensa d’un estat palestí viable. 
     Gran Cabaret, la seva darrera obra (2015, Ed.62, traducció de Roser Lluch), transcorre a l’escenari d’un teatre de Netanya, ciutat costanera d’Israel. Dóvale, el còmic que hi actua, passa de l’humor corrosiu i groller del principi a la narració commovedora, magistralment graduada, d'uns fets que l'han turmentat des de la infantesa.

Acabo la novel·la i la torno a començar. A les primeres pàgines m’encallo en un paràgraf que es fa llegir un cop i un altre:

Al vell antisemitisme ja m’hi havia avesat, fins i tot m’agradava una miqueta, com els contes ensucrats, els savis de Sió, els trols nassuts i barbuts reunits en conclave, degustant tapes, fent proves d’aperitius de lepra amb coriandre i pesta negra, intercanviant receptes de quinoa i verí per a l’aigua de pous, i de vegades sacrificant un nen cristià per Pasqua. «Ei, companys, us heu adonat que aquest any els nens són astringents?». Amb tot això ja hi hem après a viure, ens hi hem acostumat, és part del llegat de la tradició, però de cop i volta et vénen aquells amb el seu nou antisemitisme, què sé jo, no em fa sentir gaire còmode, fins i tot tinc alguna reserva envers ells… No sé com dir-ho sense ―Déu no ho vulgui― ofendre els nous antisemites, però amics, per l’amor de Déu, alguna cosa de la vostra actitud és un xic discordant, no trobeu? Perquè de vegades penso que si un científic israelià, només per posar un exemple, descobrís de sobte un medicament contra el càncer, sí?, un medicament que acabés amb el càncer d’una vegada per totes, aleshores amb tota seguretat us dic que de seguida començarien a sentir-se veus arreu del món, protestes, manifestacions, votacions a l’ONU i escrits a tots els diaris d’Europa: Per què atacar el càncer? I per què destruir-lo? Per què abans no s’intenta arribar-hi a un compromís? Per què utilitzant directament la força? Per què abans no ens posem a la seva pell i observem, per exemple, com ell, el càncer, experimenta la malaltia des de la seva perspectiva? Ah, i no ens oblidem que el càncer té també costats posititus. És un fet, molta gent us dirà que lluitar contra el càncer els ha fet ser més bons! També cal recordar que la investigació del càncer ha portat al desenvolupament de medicaments per a altres malalties, però ara tot això s’acabarà i, a més, amb destrucció! I doncs? No hem après cap lliçó del passat? Hem oblidat les èpoques tenebroses? De fet, que potser hi ha alguna cosa en l’ésser humà que el faci superior al càncer i li doni dret a destruir-lo?

D’entrada veiem desfilar els tòpics ancestrals del «vell antisemitisme»: els savis de Sió, els nassos ganxuts, l’enverinament de pous, el sacrifici del nen cristià per Pasqua, el comentari que el gust dels nens és astringent, etc. Aquesta iconografia s’accepta com una fatalitat que ja no fa gaire mal: «amb això ja hi hem après a viure, ens hi hem acostumat». Com que «és part del llegat de la tradició», resulta innòcua, quasi entranyable. «Fins i tot m’agradava una mica», arriba a dir Dóvale. 
    Però de cop es presenten els nous antisemites. L'humorista no pot evitar «alguna reserva envers ells», i això que no simpatitza pas amb l’ortodòxia religiosa ni amb els falcons de la política. 
    En aquest punt convé fer notar que el terme nous antisemites no és un invent de Dóvale ni de Grossman. D’un temps ençà circula en els medis sionistes, i el món acadèmic també l’ha pres en consideració. Segons els defensors del concepte, el nou antisemitisme es camuflaria en la crítica als governants israelians; seria el plus d’acarnissament o d’hostilitat que contindrien certes manifestacions contràries a Israel. Però l'assumpte és controvertit.
      Existeixi o no el nou antisemitisme, l’any 2012 Grossman va experimentar una cosa que s’hi assembla molt. Al Teatro dell’Elfo de Milà, en plena  presentació de Caduto fuori dal tempo, traducció italiana del seu últim llibre (לזמן מחוץ נופל; Falling Out of Time en anglès; 2011), l’escriptor va haver d’entomar els insults d’uns quants «activistes» que denunciaven una ofensiva militar israeliana: «Nazis, assassins, genocides!» (així, en plural). Si Grossman ―com sap qualsevol que ho vulgui saber― no té ni ha tingut cap responsabilitat política o militar, si a més s’ha significat com a pacifista i opositor al govern, l’única explicació dels fets de Milà és que els agressors van assistir a l’acte amb la sola idea d’encarar-se a un jueu, digués el que digués, pensés com pensés: un jueu prototípic, un jueu que alhora era tots el jueus (d'aquí el plural). 

Torno al llibre. Al monòleg de Dóvale no cal que el científic sigui jueu. El nou antisemitisme sol creure equivocadament que tots els israelians són jueus, i per això ja en té prou amb un científic israelià. Tot seguit la fera es desferma «arreu del món», si bé en un continent més que enlloc: els escrits omplen «els diaris de tot Europa».
     El nucli del paràgraf és tot el fragment sobre el càncer. Em veig incapaç d’etiquetar el marc ideològic que s’hi parodia, però s’hi distingeixen retalls d’un discurs molt del nostre temps, tics retòrics i clixés dialèctics que són pa de cada dia. Així, hi ha el trastocament emocional (el càncer també té sentiments, ens hem de saber posar a la seva pell), la sentència que sembla treta de l’autoajuda (el càncer ens pot fer més bons), el moralisme malaltís (no s’ha d’atacar el càncer, no s’hi ha d’actuar amb violència, no tenim el dret de destruir-lo, s’ha de negociar amb el càncer) o el relativisme ximplet (el càncer no és inferior a l’home).
     L’enginy de Dóvale consisteix a ajuntar dos vents d’avui, molt reconeixibles. El primer, el nou antisemitisme o un fenomen per l’estil. El segon, un marc ideològic en auge sobretot a Occident. No s’ha pas d’entendre que el primer desencadeni el segon, ni a la inversa. Però fent-los bufar junts, Dóvale fa covar a l’espectador i al lector la sospita que, si el primer vent és rotundament odiós, del segon  ―benintencionat i d'aparença inofensiva― no n’hem d’esperar res de bo.

I abans d’abandonar el paràgraf em torno a fixar en el suplement de responsabilitat atribuït a Europa.