Vic, capital de la pseudociència

(Article publicat a El 9 Nou el 22 de febrer del 2019)

Es veia a venir que Àgora Vic acabaria cobrant entrada. Ara, finalment, la veritat es mostra sense dissimulació: Àgora Vic vol ser un negoci.

Enguany tornem a trobar l’escut de la ciutat al programa d’Àgora Vic (23 i 24 de febrer). L’Ajuntament hi col·labora de nou i cedeix dos espais més respecte a les edicions anteriors: els centres cívics Can Pau Raba i El Montseny. En aquests espais Àgora Vic (AV) hi organitza tallers per al diumenge al matí.

     A la generositat de la Casa Gran envers AV, AV no hi correspon amb la mateixa generositat envers els ciutadans. Resulta que aquests tallers del diumenge són de pagament, i el preu dels tallers és ben poc municipal. Una hora dominical d’AV val 15€ per cap, bastant més del que valen, posem per cas, els cursets o tallers del Col·legi de Llicenciats, de la Universitat de Barcelona o de la Universitat Autònoma (entre 3 i 8€ l’hora).

     Es veia a venir que AV acabaria cobrant entrada. Fins l’any passat, els organitzadors ja animaven els assistents a fer una «petita aportació econòmica» i els conferenciants no perdien ocasió de publicitar els seus llibres, centres, escoles, cursos, tallers, retirs... Ara, finalment, la veritat es mostra sense dissimulació. Abans de res, AV vol ser un negoci i hi mana el pur benefici econòmic. La gratuïtat només serveix de reclam. De seguida que els responsables han flairat que aquest muntatge podria començar a rendir, s’han afanyat a muntar tallers de pagament. I els cobren al preu més alt possible, tal com manen les lleis del mercat.

Mercaderia inapropiada

AV ven autojuda, pseudociència i religió (sovint camuflades en altres denominacions com autorealització, creixement personal, desenvolupament personal, treball interior, coaching i gairebé mil més, totes filles del moviment New Age). Aquests productes no compleixen cap requisit per ser promoguts per l’Ajuntament.

     D’una banda, l’Ajuntament no ha de col·laborar en AV perquè no pertoca a una administració pública i laica fomentar la religiositat dels ciutadans. En les democràcies com la nostra, aquest és un àmbit reservat a l’esfera privada. D’altra banda, la col·laboració de l’Ajuntament és injustificable a causa dels continguts pseudocientífics que difon AV. 

Antipolítica

En aquest punt és interessant comentar un altre aspecte. Diversos estudiosos ─la sociòloga Eva Illouz o el filòsof Michel Lacroix, entre molts altres─  han assenyalat el caire marcadament antipolític o anticomunitari de l'autoajuda i, en general, de tota la ideologia New Age.
     En efecte, un dels dogmes bàsics d’AV és que el món no pot canviar si abans no es produeixen canvis personals. El que cal, en conseqüència, és centrar-nos en nosaltres mateixos.

     Mereix aplaudiment el desig d’emprendre millores personals. Però fer-ne una condició imprescindible per als canvis al món és una fal·làcia. Durant mil·lennis la nostra espècie ha protagonitzat una infinitat de canvis sense que la naturalesa humana hagi variat gens ni mica. Cap canvi social no ha anat mai precedit d’una trasnsformació massiva en els individus. El motor dels canvis ha sigut l’activitat política en el sentit més ampli de l’expressió: les institucions, la legislació, la reclamació, la protesta, la militància, la dissidència, la revolta, etc. L’activitat política és, al capdavall, l’instrument principal que tenim per fer canvis al món. Un instrument molt imperfecte, i tant, però no en sabem cap de més efectiu. 

     Insistir en la necessitat de recloure’s en el jo afavoreix el desinterès i la malfiança per l’esfera pública, que és la pròpia de la política, i empetiteix la dimensió comunitària dels individus. La doctrina d’AV és antipolítica en la mesura que proposa un instrument il·lusori —el canvi personal— a costa de relegar-ne un altre de real —la política. 

     Les expressions antipolítiques ja no ens escandalitzen, són fruita del temps. El que sí que fa estrany és que un ajuntament, òrgan polític per excel·lència, es dediqui a promoure una celebració de l’antipolítica com la d’AV.

¿I les esquerres?

Fins avui, que sapiguem, les esquerres han callat respecte a AV. Potser és per aquella tendència a simpatitzar amb tota cosa que soni alternativa i que aparegui envoltada d’una aurèola antisistema.

     Però la ciutat necessita unes esquerres valentes que s’atreveixin a explicar que no tot el que té aparença d’alternatiu és sinònim de progés i millora, i que les alternatives d’AV són, en tot cas, regressions a l’obscurantisme. Ens calen unes esquerres compromeses amb el coneixement, no còmplices de la superstició i l’antipolítica; unes esquerres, en fi, que denunciïn que determinats actes potser canvien el sistema, però cap a pitjor.

Preguntes

Concretem unes quantes preguntes que convé adreçar a l’equip de govern i que l’oposició —no hem de perdre l’esperança— es pot fer seves: ¿Per què l’Ajuntament no s’ha assessorat sobre la mercaderia que es ven a AV? ¿Per què s’avé a participar-hi encara ara, quan la cosa ja ha derivat en negoci i s’hi cobra un preu indecent? ¿Per què els partits del govern no van informar, en el programa electoral, que protegirien la pseudociència i concedirien uns privilegis inexplicables a certes religiositats?   

¿Sense resposta?

És probable que aquest article passi sense pena ni glòria. I és més que probable que l’Ajuntament, públicament, no digui res. Però si decidís pronunciar-se, demanaríem que no fos per convertir les nostres preguntes en una mena de pugna personal entre els organitzadors d’AV i nosaltres. No és a AV que ens adrecem, sinó al govern de la ciutat. I governar no consisteix a amagar el cap sota l’ala. Consisteix a tenir el coratge d’afrontar les crítiques i respondre-hi amb arguments.

     No perdrem l’esperança.

L'Ajuntament ens deseduca: Àgora Vic

(Article publicat a El 9 Nou del dia 16 de febrer del 2018)

Un any més tornem a trobar l’Ajuntament com a col·laborador d’Àgora Vic, que celebrarà la tercera edició d’aquí pocs dies. Àgora Vic (AV) és una jornada de conferències sobre «desenvolupament interior», «autoconeixement», «coaching», «vida plena», etc. Aquestes denominacions, utilitzades pels organitzadors i conferenciants, n’amaguen d’altres que, tot i ser més exactes i aclaridores, hanperdut prestigi o no n’han tingut mai: New Age, autoajuda, religió o pseudociència.

EDUCACIÓ NEW AGE

Potser perquè s’autoanomenen «Mestres de Vida», els conferenciants d’AV han tingut força tirada a parlar d’educació. En síntesi, els Mestres de Vida defensen que el germen de la corrupció es troba en el sistema educatiu. Els premis i els càstigs —precisava el Mestre Christian Carles-Tolrá en l’edició del 2016— són la causa del nostre món corrupte, un món que imposa a l’infant normes i hàbits que li impedeixen expressar-se tal com és. Educant la canalla com l’eduquem, doncs, la corrompem. 
    Al fons d’aquest discurs hi podem reconèixer la sublimació de la condició infantil i el tractament de l’infant com a ésser oprimit. Res de nou. Es tracta, al capdavall, d’un compendi dels tòpics més revellits de la New Age i de la mala pedagogia progressista. 
    Mal que ens pesi, els mestres (d’escola) hem d’advertir als Mestres de Vida que tota educació imposa normes i hàbits, i que l’instrument per a aquesta imposició és l’autoritat —també tan malvista—, fins al punt que sense autoritat no es produeix educació. Parafrasejant Hannah Arendt, recordarem que educar els infants no és foragitar-los del nostre món per recloure’ls en una mena de societat exclusivament infantil. Deixar-los a mercè de si mateixos potser sona captivador, però és just el contrari d’educar-los. 
     Ens fa por que, com a promotor d’AV, l’Ajuntament ordeni un dia o altre tancar la xarxa escolar de la ciutat per tota la corrupció que causa. Però no cridem el mal temps. De moment les escoles continuen obertes i funcionen amb normalitat, transmetent coneixements i imposant als alumnes tota mena de normes, hàbits, codis i límits. Per molts anys a la corrupció educativa! 


AUTOAJUDA 

 Més que combatre la infelicitat, de vegades es diria que AV es proposa eliminar del món qualsevol rastre de felicitat. En efecte, els Mestres de Vida no estalvien afirmacions de l’estil de «Tenim una societat malalta», «La societat ens porta al pou», «La salut de la gent cada cop és més precària», «Avui dia la insatisfacció i el patiment monopolitzen el nostre món interior», «Vivim en un món infernal»… L’autoajuda es mou entre aquest catastrofisme i el ganxo d’unes solucions aparentment assequibles. I una cosa alimenta l’altra. Així, els mateixos Mestres de Vida que es recreen en les frases que hem reproduït asseguren, al cap de pocs minuts, que «estem a un sol pensament de la felicitat» o que «tots els problemes que tenim són fantasia». El catastrofisme, d’una banda, accentua la insatisfacció. I les solucions, de l’altra, sempre semblen a tocar encara que de fet no arribin mai. D’aquesta manera s’afavoreix l’objectiu principal de l’autoajuda, que —no ho perdem de vista— és vendre, siguin llibres, teràpies, cursos o cursets. 


RELIGIÓ I PSEUDOCIÈNCIA 

Gairebé tota l’autoajuda d’AV té un fort component espiritual. Passa, però, que molts dels conferenciants no en tenen prou amb l’esperit i la fe, i per convèncer la parròquia reforcen l’espiritualitat amb arguments presentats com a científics. Certament, la propaganda ja ens avisa que els Mestres de Vida són «professionals». I tant que sí, autèntics professionals de la pseudociència i de les seves múltiples branques, com la programació neurolingüística (la famosa PNL), la psicologia transpersonal, la teràpia gestalt, la teràpia de polaritat, la logoteràpia, les constel•lacions familiars, la morfopsicologia, l’astrologia psicològica, l’antroposofia, l’enneagrama, etc. Res d’això compta amb l’aval de la ciència. Res d’això concita consens acadèmic. 
     Mig predicadors mig pseudocientífics, els conferenciants d’AV citen repetidament figures cèlebres que donin al seu sermó un certificat de garantia. Entre aquests noms, per exemple, hi descobrim Eckhart Tolle, superestrella de l’autoajuda espiritual amb pretensions científiques. El negoci que l’ha convertit en un dels homes més rics del planeta es basa, primer, a combinar ingredients religiosos amb una interpretació equivocada de la física quàntica; i, segon, a predicar l’abandó dels desitjos materials per a tots els humans excepte per a ell mateix. Trobem també entre els més citats un altre guru de la pseudociència, Deepak Chopra, propagandista de la «curació quàntica», una amalgama de medicina alternativa i física quàntica que li va valdre un dels premis Ignobel de l’any 1998 (paròdia dels Nobel). És quasi interminable la llista d’experts que han assenyalat els errors i les incongruències d’aquest xarlatà. 
     AV ens va obsequiar en l’edició de l’any passat amb una lliçó del doctor arquitecte Gabriel Barbeta. Aquest Mestre de Vida mereix una menció destacada. L’any 2011 la Universitat de Girona li va haver de tancar el postgrau de Salut i Harmonia de l’Hàbitat. El motiu és que els coneixements que Barbeta hi pretenia impartir eren pseudocientífics: fengshui, energia del Qi, geomància, radioestèsia, consciència global holística, geometria sagrada, visió aural, etc. Doncs bé, el doctor arquitecte ens va oferir, a Vic, una generosa panoràmica del seu saber, que va incloure des de teories avui del tot abandonades, com la de l’especialització dels hemisferis cerebrals, fins a un seguit d’afirmacions d’allò més ridícules, la més sonada de les quals va ser que la reencarnació es pot demostrar científicament. 


CONCLUSIÓ 

Per raons d’espai no ens podem referir a les aportacions també sucoses d’altres Mestres de Vida, ni podem tractar aspectes tan interessants com el biaix antipolític dels seus sermons. El que sí que ja hem de dir sense embuts és que resulta injustificable la col•laboració de l’Ajuntament en aquest acte. Els motius es poden resumir en dos: 

     1. No pertoca a una administració pública i laica fomentar la religiositat dels ciutadans. Convé recordar que aquest és un àmbit reservat a l’esfera privada. L’espiritualitat New Age, per molta requesta que tingui en el mercat, no disposa de cap llicència que li atorgui privilegis respecte a altres espiritualitats o sistemes religiosos. 
      2. El segon motiu, encara de més pes, és que els continguts pseudocientífics d’AV es contradiuen amb el coneixement que les escoles i la universitat procuren transmetre i ensenyar. Són, exactament, continguts deseducadors: desfan el que les aules de la ciutat s’esforcen a fer. Si una col•laboració d’aquest tipus seria preocupant a tot arreu, aquí la qüestió s’agreuja perquè Vic forma part de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores. I això hauria d’implicar un compromís especialíssim amb la qualitat i el rigor. En canvi, el nostre consistori es desentén de la seva funció educadora, estranyament interessat a guanyar-se el lobby de la New Age i de la pseudociència. 

 A la nostra Casa Gran el criteri que preval, sembla, és el de quedar bé, criteri ben poc educatiu. Educar demana coratge i és una responsabilitat que té moments ingrats. No s’hi val a lluir el títol de Ciutat Educadora sense fer-se càrrec de les obligacions que se’n deriven. Sens dubte és molt més còmode quedar bé que dir que no. Però els educadors són els que saben dir que no.

Relectura de Marcial: Marcial i Carmènion

L’Institut de Relectura ens envia l’informe següent sobre Marc Valeri Marcial:

MARCIAL I CARMÈNION

El notable renom de Marc Valeri Marcial (Bílbilis, ~40 ―~104) no es correspon amb el mèrit de la seva obra. Serveixi d'exemple l’epigrama LXV del llibre X, en què l'autor mateix es dibuixa com un home obtús i d’escassos recursos emocionals. És normal, doncs, que els seus versos resultin més defectuosos que virtuosos. Comença a ser hora, si ens atenim a l'objectivitat, de reconèixer en les composicions del poeta hispànic una lectura a evitar.

Repassem amb atenció l'epigrama esmentat:

Traducció: Carmènion, ja que presumeixes de ser de Corint, i ningú t’ho nega, ¿per què em dius «germà» a mi, jo que sóc fill d’ibers i celtes i ciutadà del Tajo? ¿Que ens assemblem? [5] Tu et passeges amb la cabellera arrissada, brillant de perfum; a mi se’m rebel·len els meus cabells hispànics. Tu et depiles cada dia; jo tinc galtes i cames ben peludes. Tu balbuceges i tens la veu fina; la meva filla parla més fort [11]. El colom no és pas més diferent de l'àguila, ni la daina airosa del lleó despietat. Així és que no em diguis més «germà», Carmènion, o jo et diré «germana».

(Aquesta traducció en prosa segueix sobretot la de Miquel Dolç de la Col·lecció Fundació Bernat Metge. Hi ha també alguna solució manllevada de la traducció en vers de T.C. publicada a la revista Cave Canem el desembre de 1992.)


A penes comencem que ja sentim la rèplica hostil de Marcial al «germà» que li ha adreçat el corinti Carmènion. En comptes d’atenuar-se, el crescendo d’aquesta hostilitat constituirà l’eix de tot l’epigrama. Però no ens avancem. Convé no emetre encara un judici massa rigorós sobre el nostre versaire. Com a mostra de bona predisposició, aventurarem que el seu seria, de moment, un cas de literalisme, trastorn que consistiria en la impossibilitat d’usar i comprendre les paraules en sentit figurat. Així, Marcial no pot sinó cenyir-se, en el procés de descodificació, a la literalitat del mot germà (‘persona que en relació amb una altra té els mateixos pares, o el mateix pare o la mateixa mare’). Presoner del sentit recte, la idea de fraternitat que batega en la salutació de Carmènion li és inaccessible.
     El literalisme, com que no comporta mala voluntat, fins i tot ens hauria fet concebre un sentiment de compassió per Marcial. Però l’escena de l’epigrama s’enfosqueix de seguida que hi advertim un altre element, censurable −aquest sí− i de natura ideològica: el nacionalisme. En efecte, a l’orgull inofensiu de Carmènion, que presumeix de ser de Corint, Marcial hi oposa una declaració emfàtica i feixuga («sóc fill d’ibers i celtes i ciutadà del Tajo»). Ja no es tracta d’una referència anecdòtica al lloc d’origen, sinó d’un aferrament malaltís a la terra: la identificació com a iber és massa general per a l’epigramista, de manera que li cal al·ludir al component celta, i encara al riu Tajo, per deixar ben delimitada la Celtibèria natal (més en concret la ciutat aragonesa de Bílbilis, a tocar de l’actual Calataiud). El nacionalisme de Marcial desentona del localisme sa de Carmènion, a qui el fet de provenir de Corint −un mer accident− no impedeix de proposar a l’hispànic una germandat universal.
     A partir del vers 5, Carmènion és contraposat al mateix Marcial. Comparar els cabells, els pèls i el parlar de l’un i l’altre seria una idea magnífica si servís per presentar totes les opcions en peu d’igualtat i per reforçar, al capdavall, la noció de diversitat. Però aviat descobrim que no és així. Marcial confia a trobar la complicitat dels lectors que considerin, com ell, que la polidesa capil·lar, la depilació diària i la veu fina són senyals d’efeminament i que, encara pitjor, l’efeminament és una actitud que ha de ser ridiculitzada. Aquests lectors ja no podem ser nosaltres. No podem participar en un setge, i menys si es basa en l’exhibició d’estereotips i prejudicis, la pitjor xacra de Marcial. Com més rellegim aquests versos, més benignes ens semblen el literalisme i el nacionalisme del principi.
     Els versos 12 i 13 acaben de reblar el clau. Marcial escull dues parelles d’animals units per una relació de depredador-presa: àguila-colom i lleó-daina. No es pot esperar de nosaltres, lectors conscients, cap simpatia per l’àguila i el lleó, que només apareixen, aquí, per representar el mascle de Calataiud en tant que agressor. Al contrari, la nostra estima es decanta per les víctimes: colom, daina i Carmènion. Són versos, el 12 i 13, que desvelen del tot que la intenció de l’epigrama és oferir un espectacle d’assetjament i persecució. Fem notar, si la nostra tesi sembla atrevida, que l’autor disposava, per poc que s’hi rumiï, de moltes parelles d’animals que haurien il·lustrat la idea de diferència excloent-ne, però, el matís de depredació. En suggerim dues, amb totes les combinacions que permeten: balena-elefant i llebre-tortuga.
     Els lectors còmplices de Marcial troben en l’acudit dels versos 15 i 16 («jo et diré “germana”») el desenllaç del setge, la victòria final de la normalitat sobre la anormalitat, i es deuen posar a riure. Ells, que cada cop són menys, han llegit la burla d’un hispànic rústic, pelut i de veu gruixuda −l’home com cal− contra un grec efeminat de Corint −l’home desviat. Nosaltres, en canvi, no llegim cap acudit ni sabem riure. Al contrari, el «germana» ens sembla la confirmació previsible de Marcial com a esclau dels clixés de gènere. Nosaltres, feliços lectors nous, despresos de les idees de normalitat i anormalitat, no percebem l’efeminament com a actitud i només hi veiem una etiqueta reaccionària que hem llençat ja fa temps. Ni gairebé notem, tampoc, connotacions pejoratives al fet d’aplicar «germana» a un home.
     No se sent cap rialla nostra, però fa estona que sona i ressona una altra cosa: el silenci de Carmènion, l’autèntic tema de l’epigrama. Des del primer vers, l’obstinació tribal del celtibèric ha causat al corinti un encongiment que s’expressa callant. Protagonista absent, el cosmopolita encantador no intervé més. El seu silenci testimonia la ferida que rep la bondat natural en obrir-se al món, l’abraçada ecumènica que no és benvinguda, la singularitat humiliada. De fons, en contrast amb la xerrameca del poetastre hirsut, aquest silenci se’ns va imposant de vers en vers fins a eixordar-nos al final de la lectura.


Aparentment Marcial ho té tot de cara. Viu més de 30 anys en una Roma bulliciosa, la ciutat més multicultural de l’època; coneix tant la pobresa com la riquesa; tracta amb tota mena de tipus humans i amb tota llei d’aires i accents. Hauria d’haver arribat a una comprensió suficient de la diversitat. Lluny d’això, s’arrapa a un hispanisme esquerp que el fa incapaç d’acollir les salutacions fraternals. Víctima d’una educació poc atenta a les emocions, desconeixedor de l’empatia, insensible a les múltiples tries vitals, fracassa en la competència d’entendre que algú no es captingui d’acord amb el clixé. No li podem suposar, en conseqüència, una intel·ligència extraordinària, sinó amb prou feines un cap per anar tirant, segurament per sota de la mitjana, només dotat d’una traça −molt relativa− a lligar quatre paraulotes i a engegar obscenitats i acudits sense gràcia.
     Eviteu doncs, lectors d’avui, els epigrames del bilbilità ximplet. Si els podeu evitar tots 1.500, no us acontenteu només a evitar-ne uns quants. Tant de bo que en un revolt de la història s’haguessin perdut i no els haguéssim de llegir i de desllegir!

 

Literatura i crítica (II): Joan F. Mira i Víctor Català

 L’artista de Víctor Català, que «sent com ningú els falliments de la seva obra», esdevé el professional «permanentment insatisfet» de Joan F. Mira

«La prosa –tant si és un simple article com una novel·la sencera– ha d’aconseguir que semble fàcil allò que en realitat és molt difícil», afirma Joan Francesc Mira. Per això escriure «et deixa permanentment insatisfet», de manera que «no ho recomane a ningú». Resulta un «ofici desagraït» i peca d’«imprudent» qui s’hi dedica. És exacte, a parer de Mira, el judici de Josep Pla: «una faena o professió funesta». Passat un segle del «Pòrtic» a Caires vius de Víctor Català (1907), desapareixen les paraules elevades ―art, bellesa, ideal, creació, obra― i l’artista queda rebaixat a aprenent, artesà o professional. La secularització de l’època imposa un llenguatge ras, sense glòria.

     Però altres cops l’escriptor valencià recupera la retòrica gloriosa. En una entrevista de l’any 1990 respon així: «La literatura és una forma d’art» i «L’objectiu de la meua literatura és crear bellesa». I encara: «Si una novel·la no és una obra d’art no podem parlar d’una bona novel·la». Conscient que  això no s’adiu amb una època que presumeix de desenganyada i descreguda, puntualitza: «La bellesa, que sembla que està tan passada de moda».

     El to més característic de Mira es troba a l'entremig d'una retòrica i l’altra. Així, un substrat d’idealisme el priva d’abandonar-se del tot a l’escepticisme. I la literatura, insatisfactòria i enutjosa d’una banda, de l’altra li proporciona tresors inefables. En aquest equilibri llegim fragments com el següent: «Per fortuna, la civilització que hem heretat inclou milers de pàgines de Pla. I de Borges, i d’Homer i de Calvino i de Jaume Cabré. Perquè aquest ofici, quan fins el viatge de la pròpia vida es posa al seu servei, és tan diabòlic que només s’acaba en el mateix infern. O, si és que Déu ens pot perdonar la competència que li fem, en el ben guanyat descans del paradís».


LA CRÍTICA

Al «Pòrtic» esmentat, Víctor Català tem les crítiques adverses perquè, enraonades o no, agreugen la desconfiança de l’artista en si mateix, ell sol ja prou desanimat per la distància entre el text escrit («la petitesa realitzada») i l’obra intuïda o projectada («la grandesa cobejada»). Amb força «perforadora» les garrotades de la crítica afegeixen desconfiança aliena a la pròpia, i el resultat són «hores de dubte i tempestat interna».
     En canvi, Mira lamenta l’absència d’una crítica meticulosa: «En la literatura catalana tot es despatxa al mateix nivell, com un totum revolutum que no distingeix la gran quantitat de llibres mediocres que surten dels que realment tenen un gruix i una consistència digna de ser tinguda en compte». Massa crítics, segons Mira, es desentenen de la tasca que els correspon ―valorar els llibres com a bons, mediocres o dolents, i explicar-ne el perquè― i es limiten a produir textos tous i poc compromesos, mancats de criteri consistent, dominats per la por d’ofendre: textos, en conclusió, sense autèntica crítica literària.
     No hem de creure que, amb aquestes consideracions, Víctor Català i Joan F. Mira cedeixin a un impuls irreflexiu. Al contrari, sospesen les paraules, i tant el temor d’ella com el lament d’ell són justificats. S’hi endevina el convenciment que, amb una crítica més rigorosa, tots dos hi guanyarien. Saben que, a pesar de la imperfecció i els falliments, les obres que han escrit tenen valor.
     El cas de Víctor Català és prou cèlebre. Quan l’escriptora redacta el «Pòrtic» (1907), ja fa anys que coneix l’efecte de les crítiques adverses. A més de les que ha rebut per raons literàries, n'hi ha caigut alguna més del compte pel fet de ser Caterina Albert, una dona, qui hi ha darrere el pseudònim. I aquesta objecció extraliterària, i tan injusta, l'ha perjudicat.

Mira també l'encerta. Si més no, la seva percepció és compartida i ve de lluny. Un exemple: a El descrèdit de la literatura (Quaderns Crema, 1999), Xavier Bru de Sala ja assenyalava, com a obstacle per a la continuïtat d’una literatura saludable, la indiferenciació entre les obres de primera categoria i les destinades al gran consum ―el mateix defecte que observa el nostre autor.
     Uns crítics exigents tractarien amb més severitat que avui molts dels llibres publicats com a literaris. Hi guanyaria, en conseqüència, la literatura que meresqués elogis segurs, la que s’acostés al grau màxim de qualitat, la que aspirés a transcendir, la que els bons lectors haguessin de llegir necessàriament, aquella que ara malviu barrejada amb la mediocritat. En resum i dit d'una altra manera, Mira hi guanyaria.
    
(Aprofitem l'avinentesa per cridar l’atenció al passavolant que rondi per aquí. Benvolgut amic, ja deus conèixer l’escriptor excel·lent que és Joan F. Mira. No té disculpa deixar-se’l perdre.)

Carrers de Ceret, lliçó de nacionalisme francès

Els noms originals, catalans, es limiten a conceptes bàsics i domèstics (vell, nou, passejada) i designen l'entorn immediat (el barri, el castell, l’hospital). El nacionalisme francès no els voldrà aprofitar ni traduint-los. Els abolirà, doncs.

    La modèstia d'aquests noms se substituirà pels mites i lemes de la nació nova: Republique, Liberté. Altres rètols adoctrinaran el poble amb el record de patriotes exemplars: catalans servidors de França com el perpinyanès Pierre Rameil, senador i sotssecretari d’Estat, o el Maréchal Joffre, mariscal rossellonès de Ribesaltes, heroi nacional de la Gran Guerra. Algun racó evocarà París, destí de totes les ambicions, cor i centre d'una nació que aviat semblarà natural. Mentrestant s'anirà perdent la memòria dels noms vells.
    A principis del segle XXI, amb el nomenclàtor del tot naturalitzat, el mateix estat liquidador dels noms vells es pot permetre de rescatar-los (fotografies). És un gest que no compromet a res: els nom rescatats no tenen validesa pràctica i no es troben enlloc més que a la placa. Tot i així, la retolació fa un cert efecte als catalans del sud, agraïts de mena. Com que aquests visitants, a més, acostumen a ser aplicats, per a ells també hi ha versió catalana als plafons dels 11 monuments històrics de la vila (com el Monument del Rec de la fotografia). Al web oficial de la Ville de Céret, els únics textos en català són els mateixos dels plafons i l’horari de l’oficina de turisme. Les moltes pàgines d’informació per als habitants de Ceret només s’hi llegeixen, naturalment, en francès. 

    Al Vallespir no hi ha cap revifalla catalanista. Hi ha una força major: el turisme. 






Sobrar-hi o no sobrar-hi

«Els humans hi sobrem», diu X, «som una nosa. Fem tant mal! Liquidem espècies, ens assassinem entre nosaltres, alterem el clima, desgraciem el planeta».
     Més enllà de nosaltres no hi ha guerra ni discòrdia. Però tampoc hi ha pau ni concòrdia; ni treves, justícia o clemència. Només hi governen les lleis físiques, que no obeeixen a cap moral i no distingeixen la bondat de la maldat.
     El bé i el mal, com la  justícia, la pau, etc., no existeixen fora nostre. Nocions purament humanes com són, desapareixerien si desapareguéssim nosaltres. Segons X, doncs, hi sobrem d’acord amb unes nocions que sense nosaltres no existirien. No sent-hi, per tant, eliminaríem el mal tant com el bé: s'hi guanyaria tant com s'hi perdria. ¿Hi podria haver pau si pau no signifiqués res?
     Les paraules de X no neixen d’un rampell nihilista. Si fos així, si X cregués que l’univers i l’existència no tenen cap sentit, l’home ni hi sobraria ni hi deixaria de sobrar.
     Ben al revés, la idea de sobrar-hi és un un efecte extrem de veure sentit a la vida: el sentit de fer coses bones. Per a molts humans aquest propòsit normalment ofereix prou al·licients. Però de vegades ens descompensem: no trobem consol en les coses bones, per moltes que siguin, i només considerem acceptable el bé absolut. La vida, llavors, carregada d’un sentit impossible de satisfer, es fa tan feixuga que aboca fàcilment a l’exclamació autodestructiva: «Els humans hi sobrem».
     S’entén que de tant en tant es vulgui engegar tot a rodar, inclosos tots els individus de l’espècie. Però és un impuls passatger. Atesos els milers d’anys de vida humana, queda clar que la idea que hi sobrem ha tingut menys seguidors que la idea contrària. La majoria d’humans ha sabut transigir amb els revessos continuats de la vida normal i, encara més, amb la maldat dels congèneres i la pròpia. Aquest sembla, al capdavall, el nostre mecanisme de supervivència: l’equilibri entre unes altes pretensions que ens ennobleixen i un bon estómac per digerir la imperfecció.
.

Trump, Moore i Lichtman

Dels poquíssims que van pronosticar públicament la victòria de Donald Trump (tres o quatre humans i un sistema d’intel·ligència artificial anomenat MogIA), no n’hi ha dos de més oposats que Michael Moore i Allan Lichtman. El mateix pronòstic, dos encerts ben diferents.


El dia 28 de juliol Michael Moore va publicar les «Cinc raons per les quals Trump guanyarà». Tothom li ha reconegut el mèrit, naturalment. Però ja és hora de constatar que el seu encert és d’allò més estrany.
      El director de Roger & me (1989), Bowling for Columbine (2002) o Fahrenheit 9/11 (2004) s’ha distingit des de sempre per furgar en les qüestions més polèmiques de la política i la societat dels Estats Units, com la pobresa causada pel gran capital, la venda d‘armes, la primera elecció de George W. Bush o la guerra de l’Irak. Però per damunt de tot Michael Moore ha excel·lit en la falta de rigor, i els seus celebrats documentals són invencibles en l’ús de dades poc fiables.
      Sobta que algú tan poc amic de l’exactitud i la finor analítica, tan inclinat a no filar prim, arribés a percebre al juliol el petit tant per cent de vots ―unes dècimes escasses― que al novembre han donat la Casa Blanca a Trump. És innegable que, en tant que Michael Moore, el multipremiat cineasta es va equivocar: la precisió del pronòstic és impròpia d’un director com ell, i el seu és un dels encerts més inversemblants de la història. Al Michael Moore que coneixem li hauria escaigut, per fidelitat a la seva trajectòria, una altra mena de vaticini, no cal dir que errat.


Allan Lichtman, professor d’història política de l’American University de Washington, també va anunciar la victòria de Trump. Des de 1984 aquest acadèmic prediu amb èxit el guanyador de les eleccions presidencials. Ho fa aplicant un sistema ―concebut per ell mateix i el científic Vladimir Keilis-Borok (The Keys to the White House) ―que es basa en 13 preguntes sobre la situació econòmica i política del país.
      Així com el de Moore és un encert per equivocació ―un encert degut al fet que Moore deixés de ser Moore per unes hores o uns dies―, el de Lichtman és convincent i meticulós, sense cap afany d’extravagància, ben assentat en la rutina dels vuit encerts precedents. Fidel a si mateix, Lichtman ha sigut Lichtman i per novè cop consecutiu el mètode Lichtman no li ha fallat.
      Tant de bo, a més, que l’home no hagi perdut els dots analítics, perquè acaba de predir (16 de novembre) que abans d’un any el president Trump serà destituït: els mateixos congressistes republicans ―segons el professor― se’n voldran desempallegar. El vaticini, amb franquesa, sembla molt arriscat. Però és tan llaminer que, admirador de Lichtman com m’he tornat, em ve molt de gust confiar-hi.