Més enllà de nosaltres no hi ha guerra ni discòrdia. Però tampoc hi ha pau ni concòrdia; ni treves, justícia o clemència. Només hi governen les lleis físiques, que no obeeixen a cap moral i no distingeixen la bondat de la maldat.
El bé i el mal, com la justícia, la pau, etc., no existeixen fora nostre. Nocions purament humanes com són, desapareixerien si desapareguéssim nosaltres. Segons X, doncs, hi sobrem d’acord amb unes nocions que sense nosaltres no existirien. No sent-hi, per tant, eliminaríem el mal tant com el bé: s'hi guanyaria tant com s'hi perdria. ¿Hi podria haver pau si pau no signifiqués res?
Les paraules de X no neixen d’un rampell nihilista. Si fos així, si X cregués que l’univers i l’existència no tenen cap sentit, l’home ni hi sobraria ni hi deixaria de sobrar.
Ben al revés, la idea de sobrar-hi és un un efecte extrem de veure sentit a la vida: el sentit de fer coses bones. Per a molts humans aquest propòsit normalment ofereix prou al·licients. Però de vegades ens descompensem: no trobem consol en les coses bones, per moltes que siguin, i només considerem acceptable el bé absolut. La vida, llavors, carregada d’un sentit impossible de satisfer, es fa tan feixuga que aboca fàcilment a l’exclamació autodestructiva: «Els humans hi sobrem».
S’entén que de tant en tant es vulgui engegar tot a rodar, inclosos tots els individus de l’espècie. Però és un impuls passatger. Atesos els milers d’anys de vida humana, queda clar que la idea que hi sobrem ha tingut menys seguidors que la idea contrària. La majoria d’humans ha sabut transigir amb els revessos continuats de la vida normal i, encara més, amb la maldat dels congèneres i la pròpia. Aquest sembla, al capdavall, el nostre mecanisme de supervivència: l’equilibri entre unes altes pretensions que ens ennobleixen i un bon estómac per digerir la imperfecció.
.
