Fe en els cigrons

I

Llegeixo la introducció d'un llibre de receptes. En dues pàgines escasses hi trobo una bona mostra d'usos i costums del nostre temps:

• El jo pren la paraula i, amb el sentit del ridícul en suspens, exhibeix una peripècia biogràfica que consta de dos actes: una època difícil i un canvi alimentari que transforma tota la vida. Vaig fer un canvi no només en el meu estil d’alimentació, sinó també en el meu estil de vida. / Vaig descobrir els cigrons en un moment de la vida en què tot eren desajustos. / L’apogeu va arribar amb el descobriment dels cigrons. / Els cigrons em donaven una injecció d’energia tan gran que em mantenia despert i amb una gran vitalitat tot el dia.
• El canvi transformador agafa volada espiritual. Els cigrons em van portar a menjar net i a voler eliminar tot allò tòxic de la meva vida.
• No hi falten, per descomptat, ni la desconfiança envers el coneixement científic ni l’atracció per creences d’altres menes. Vaig buscar filosofies alternatives, diferents de les que m’havien ensenyat a la universitat.
• L’èxit del canvi escapa a la capacitat normal de comprensió. L’emotivitat i la sentimentalitat es desboquen. L’energia, la vida i l’optimisme que em transmetien els cigrons van ser increïbles. / El meu amor pels cigrons és una història apassionada. / Sento com si parlés d’un primer amor, com si estigués perdudament enamorat dels cigrons, però és que és així i penso que així seguirà sent.
• Frases i cigrons es van esquitllant del camp de l’alimentació al de la curació.  Amb els cigrons tots els meus mals van desaparèixer, la meva energia va créixer exponencialment i la meva creativitat i el meu entusiasme van florir com si la primavera hagués ressorgit en mi. / A l’extraordinària incorporació dels cigrons a la meva alimentació no només hi atribueixo la meva recuperació física, sinó també la mental i la transformació emocional. / Els cigrons són un elixir. / Els meus pacients surten de la consulta convençuts que els cigrons seran la panacea que els farà arribar al seu estat de salut més bo.
• La fe dóna un cop de mà a les curacions. Tinc una fe indiscutible en el poder curatiu dels aliments.

II
El text és exactament així, però el lector perspicaç ja s’adona que alguna cosa no lliga: els cigrons, d’alt valor nutritiu, tenen baix nivell de glamur i costa veure’ls com a protagonistes del receptari. El lector perspicaç els pot substituir pel que li vingui més de gust: les amanides, els fideus, els sucs verds…
    Siguin cigrons, amanides, fideus o sucs verds, els aliments es deuen avergonyir amb tanta paraula inflamada i frase rebotida. Ells ja prou que fan la seva feina, prou que dòcilment es deixen tallar, trinxar, esprémer, batre, liquar, coure, menjar... Si els pertoca ser amargs, no es descuiden l’amargor; tampoc s’equivoquen ―que se sàpiga― quan han de ser picants... Es comporten d’acord amb la seva naturalesa. Compleixen amb la seva composició. Però el temps nostre, desagraït, projecta damunt d’ells il·lusions místiques, els carrega de responsabilitat, els atorga poders o els fa ser xarops i antibiòtics.
    El llibre en qüestió ha tingut un gran èxit. A casa mateix l’hem fet servir sovint, i si unes receptes són delicioses les altres encara ho són més. Segur que aviat tornarem a buscar-hi idees. També és segur que jo no tornaré a llegir la introducció.

Força de voluntat, força de la por

Fa sis o set anys que no fumo. Un parent em felicita ―diu― per la força de voluntat que tinc. Li agraeixo el compliment però fujo d’estudi: li hauria d’explicar que s’equivoca.
    Jo tenia intenció de deixar de fumar però no tenia força de voluntat. Les abstinències em duraven uns quants dies, un parell de setmanes tirant llarg. Entremig passaven anys, una vintena ben bona abans no em va socórrer la força, la força de la por.
    La por havia nascut entre afonies, tos i faringitis. Creixia en tanatoris i enterraments i s’engreixava amb els tumors imaginaris que m’espantaven cada cert temps. Anava ocupant lloc i més lloc fins que gairebé sense lluita va tombar l’addicció. Per ara continua imbatible. És la mestressa. Ella mana, ella disposa.
    L’addicció de fumar s’ha convertit en por de fumar. Tants penjaments que es diuen de la por i tant que jo li dec. Em toca estimar aquesta força que m’ha arribat als quaranta repicats. Per res del món la vull perdre.

Boadella i pujolisme

I
El Pujol Soley ha superat el Pujol Ubú. Boadella ho ha reconegut amb esportivitat. En efecte, la realitat anava molt més plena que els dos maletins de l’obra d’Els Joglars. Res a dir: tot i la multitud dels que ja ho sabien, també en som uns quants els que ―com Boadella o la germana de Pujol― no ens imaginàvem un escàndol de tanta envergadura.

II
L’afany rampinyador del pujolisme no coneix límits. Fins i tot fora d’escenari les seves grapes es fan notar. És tan així que Boadella ha de veure com li perilla un dels títols que l’enorgulleixen més, aquell al qual va dedicar tantes batalles i que ell es va autoconcedir: el de Traïdor Nacional de Catalunya (Diarios de un francotirador, 29 de juliol del 2009).  I és que si avui es lliurés el guardó, un bon candidat a rebre’l seria Jordi Pujol i Companyia, que ha arreplegat un munt de mèrits i bitllets difícil d’igualar. I quina imatge més torbadora, la de Pujol i Boadella disputant-se la mateixa corona!

III
Amb el títol de Traïdor Nacional, com se sap, Boadella va canviar l’agenda de contactes i compromisos. Els seus nous amics el van acollir entusiasmats. Des de llavors li acosten micròfons, el fan pujar a púlpits i tribunes, l’aplaudeixen, el paguen i l’homenatgen. El tenen per un heroi que ha descobert la veritat i que, armat de valor, la predica sense descans: els catalans patim una epidèmia de paranoia.
    Però aquests amics no saben que Boadella interpreta un paper. El pujolisme ha trasbalsat  el país. Cert. Però als espectadors rasos l’experiència ens ha tornat més subtils. Ens ha afinat la vista i l’oïda. Estem curats d’espants i difícilment ens tornaran a enredar. Per això no ens passa per alt que Boadella fa comèdia. Sempre li acabem atrapant l’excés de postís i de màscara, els estrips de la disfressa, les pífies del guió. Vet aquí, en definitiva, un actor que no encerta el traç en el dibuix del personatge. I vet aquí un personatge que fluixeja i deixa a la vista tota l’artificiositat.

IV
Valguin d’exemple tres moments caçats al vol:

 a) Sobre la llengua catalana Boadella ha assegurat unes quantes vegades que «no va ser perseguida ni prohibida de manera brutal».
    Aquesta afirmació podria sonar convençuda si anés acompanyada d’altres afirmacions del mateix nivell i rigor, tals com «Els ovnis ens vigilen», «L’arribada de l’home a la Lluna va ser un engany de la NASA» o «Demà soparé amb Elvis Presley i Michael Jackson».
    Però no ens consta que Boadella hagi abraçat cap pseudociència o que sigui devot de teories conspiratòries. La frase sobre el català, doncs, sona tan impostada que no cal donar-hi més tombs.

 b) Diarios de un francotirador: entrada corresponent al 4 de novembre del 2011. Matí a cal matrimoni Boadella-Caminal. Tot esmorzant, marit i muller es posen a criticar les casulles de Rouco Varela per poc sumptuoses, i es pregunten «por qué poseyendo un arsenal de ornamentos espléndidos, [Rouco] tiene que celebrar los ritos revestido con sedalinas tan vulgares».
    Resulta que el cardenal tira massa a plebeu i desafia la pompa i la jerarquia tèxtil. Això explica que Boadella ―home de parenostre diari, defensor de les essències més pures de l’Església― no participés en les manifestacions massives a favor de la Família i la Vida (Madrid, 2005 i 2014). Com que entre els impulsors hi havia Rouco i el Camí Neocatecumenal, organització de marcada tendència progre-hippiosa, sembla evident que aquelles gentades, aparentment decoroses i moderades, eren de fet un ramat d’esparracats, revolucionaris i llibertins.
    En canvi, el cardenal Cañizares, arquebisbe de València, ja és una altra cosa. El setembre del 2015, intuint que amb la Constitució no n’hi haurà prou i que Déu hi haurà de fer més que nosaltres, va convocar a la catedral de la ciutat una vetlla per la unitat d’Espanya. Justa la fusta! Aquesta és la cerimònia on Boadella s’hauria de trobar còmode, un ritual amb bona vestimenta, en format no gregari, sense pudor d’ovella, una pregària a mida de dues de les seves militàncies més estimades: l’integrisme catòlic i la integritat territorial espanyola.
     Però l’artista no hi va ni treure el nas. Impossible empassar-se’l, aquest Boadella!

 c) En el programa La Sexta Noche del 8 de novembre del 2014, durant un debat amb Xavier Sardà sobre la consulta de l’endemà (9N), a Boadella se li escapa: «Jo crec que es pot negociar sobre tot però hi ha coses que em semblen innegociables» (minut 14).
    És ben bé que no s’ho ha preparat. La falta d’assaig desdiu d’un professional de trajectòria tan fecunda, sempre tan primmirat en la composició d’escenes i personatges. Boadella sucumbeix a la supèrbia: no estudia el paper i ho fia tot a la improvisació. Però el talent no dóna per tant.

V
No hi fa res que nosaltres vegem el truc, o el llautó, de Boadella. El que convindria és que no l’hi veiessin els seus amics, que podrien tenir un disgust dels grossos.