Literatura i crítica (I): La fragilitat de l'artista segons Víctor Català

Al «Pòrtic» de Caires vius, Víctor Català descriu de manera exacta la fragilitat de l’artista:

(...) La fortalesa perforadora del parer aliè és extraordinària i es necessita d’una serenitat de visió, d’un sentiment de convicció i d’un instint de defensa més extraordinaris encara per a resistir-li. L’artista, el cercador-obrador de bellesa, precisament per l’altíssim sentit que dóna a les coses, per sa eterna tirada cap a les perfeccions de l’ideal, sent més que ningú els falliments de la seva obra, amida amb més equitat que els altres la immensa distància que va de la petitesa realitzada a la grandesa cobejada, i anc que ell sol la té, la intuïció de l’obra seva, desconfia de les pròpies forces i està propens a desanimar-se quan, a més dels obstacles naturals amb què ha de lluitar per a salvar aquesta distància, li posen al pas, amb millor o pitjor intent, nous obstacles postissos que l’entrebanquin i, amb l’excusa d’aclarir-li el camí, li fulminen el llamp de l’anatema que l’encengui; car ell, en les hores de dubte i tempestat interna, no ho mira pas, si el llamp ve de veritables Júpiters, únics, en tot cas, que tindrien dret a fulminar-lo, o si els que l’aturen perquè no es desencamini ho fan amb el coneixement dels ben encaminats; ell no hi veu més que la concordança de desconfiances pròpies i alienes que cau sobre son obra, i la vàlua negativa d’aquesta que tals desconfiances acusen.(...)

L’artista, «cercador-obrador de bellesa», individu «amb eterna tirada cap a les perfeccions de l’ideal», coneix la «immensa distància» entre la «petitesa realitzada» (el que ha fet) i la «grandesa cobejada» (el que voldria haver fet). No està satisfet, doncs, conscient com és dels «falliments de la seva obra»: «desconfia de les pròpies forces», massa migrades.
     A més d’aquests «obstacles naturals», que sap que mai podrà superar del tot, l’artista se les heu amb els «nous obstacles postissos», que són els parers aliens. Qualsevol crítica adversa, encara que sigui fruit de la ignorància, pot tenir una «fortalesa perforadora» (és a dir, una força destructora) si no s’encaixa amb «serenitat de visió, sentiment de convicció i instint de defensa». Cosa difícil per a l’artista, que es troba ple d’inseguretats, sumit en «hores de dubte i tempestat interna».
     En un article d’uns anys enrere Quim Monzó tocava el mateix punt i deia que l’escriptor que se’n surt és el que sap acceptar el desacord entre l’ideal, inabastable, i els resultats reals, decebedors: el que, sense rendir-se, pot suportar la «immensa distància entre la petitesa realitzada i la grandesa cobejada». En definitiva, el que persevera tot i les decepcions.
     Així, saber conviure amb les decepcions és un component imprescindible de la serenitat de visió, el sentiment de convicció i l’instint de defensa que l’artista necessita.
     Això, que val per a l’art, és aplicable a molts altres camps de la vida: la docència, la política…

Umberto Eco i la memòria (I)

Nét, estudia de memòria

Arran de la mort d’Umberto Eco (19 de febrer del 2016), ha tornat a circular la carta que el 3 de gener del 2014 l’escriptor va adreçar al seu nét des de les pàgines de L’espresso. «Estimat nét, estudia de memòria», la va titular el diari.
     Eco hi defensa sense complexos la memòria i la memorització. De moment la tradueixo al català i hi afegeixo algun aclariment. Valdrà la pena, més endavant, entretenir-s'hi una altra estona:

Estimat nét,

No voldria que aquesta carta nadalenca sonés massa deamicisiana [1] i exhibís consells sobre l’amor al proïsme, a la pàtria, al món, i altres per l’estil. No hi pararies atenció i, al moment de posar-los en pràctica (tu adult i jo traspassat), el sistema de valors seria tan diferent que probablement les meves recomanacions ja haurien caducat.

    Per això em voldria centrar només en una recomanació que pots posar en pràctica des d’ara mateix, mentre navegues amb la tauleta, cosa que no cometré l’error de desaconsellar-te, no tant perquè semblaria un avi rondinaire sinó perquè jo també ho faig. Com a màxim et puc recomanar, si de cas passes per un dels centenars de webs porno que mostren de mil maneres la relació entre dos éssers humans, o entre un ésser humà i un animal, que procuris no creure’t que el sexe és això, força monòton d’altra banda, perquè es tracta d’una escenificació que et privarà de sortir de casa i de mirar les noies reals. Parteixo de la base que ets heterosexual; si no, adapta les meves recomanacions al teu cas. Fixa’t en les noies de l’escola o d’on vagis a jugar, perquè són millors les reals que les televisives i un dia et donaran més satisfaccions que les noies en línia. Creu aquell que té més experiencia que tu (i si m’hagués limitat al sexe de l’ordinador, el teu pare no hauria nascut mai, i tu qui sap on series, més aviat no series enlloc).

    Però no és d’això que et voldria parlar, sinó d’una malaltia que ha afectat la teva generació, i fins i tot la dels nois més grans que tu, potser ja universitaris: la pèrdua de la memòria. És veritat que si vols saber qui va ser Carlemany o on para Kuala Lumpur només has de prémer alguna tecla i internet t’ho diu de seguida. Fes-ho quan calgui, però després intenta recordar el que hagis llegit per no haver-ho de buscar una segona vegada si un dia ho necessites imperiosament, per exemple per a un treball a l’escola. El perill és que, com que saps que l’ordinador t’ho pot dir a l'instant, perdis el gust de ficar-t’ho al cap. Seria una mica com si, havent après que per anar del carrer Tal al carrer Tal Altre hi ha l’autobús o el metro que t’hi traslladen sense cansar-te (cosa comodíssima, i fes-ho sempre que tinguis pressa), pensessis que ja no hi ha necessitat de caminar. Però si no camines prou et converteixes en «diversament hàbil», com es diu avui per referir-se a qui s’ha de moure amb cadira de rodes. D’acord, ja sé que fas esport i que així mous el cos, però tornem al teu cervell.

    La memòria és un múscul com els de les cames. Si no l’exercites s’atrofia i et converteixes (des del punt de vista mental) en diversament hàbil, o sigui (parlem clar) en idiota. I a més, com que quan ens fem vells hi ha el risc que aparegui l’Alzheimer, una de les maneres d’evitar aquest desagradable incident és exercitar sempre la memòria.

    Vet aquí, doncs, la meva dieta. Cada matí aprèn-te algun vers, un poema breu o, com ens van fer fer a nosaltres, «La cavallina storna» o «Il sabato del villaggio» [2]. Fins i tot pots jugar amb els amics a veure qui en recorda més tros. Si no t’agrada la poesia, fes-ho amb les alineacions de futbol. Però atenció, que no s’hi val a saber només els jugadors de la Roma d’avui, sinó també els dels altres equips, i encara els dels equips d’abans (afigura’t que jo recordo l’alineació del Torí quan l’avió de l’equip es va estavellar a Superga amb tots els jugadors a bord: Bacigalupo, Ballarin, Maroso, etc.). Fes concursos de memòria, si pot ser sobre els llibres que hagis llegit (¿qui viatjava a la Hispaniola a la recerca de l’illa del tresor? Lord Trelawney, el capità Smollet, el doctor Livesey, Long John Silver, Jim…). Comprova si els teus amics recorden com es diuen els criats dels tres mosqueters i de D’Artagnan (Grimaud, Bazin, Mousqueton i Planchet)… I si no volguessis llegir Els tres mosqueters (no saps pas què et perdries), fes-ho, què sé jo, amb qualsevol de les històries que hagis llegit.

    Sembla un joc (i és un joc) però ja veuràs com el cap se t’omplirà de personatges, històries, records de tot tipus. Et deus haver preguntat per què fa un temps els ordinadors s’anomenaven cervells electrònics: és perquè van ser concebuts segons el model del teu (del nostre) cervell. Però el nostre cervell té més connexions que un ordinador, és una espècie d’ordinador que portes a sobre i que creix i s’enrobusteix amb l’exercici, mentre que l’ordinador que tens a la taula perd velocitat a mesura que el fas servir i al cap d’uns anys l’has de canviar. En canvi, el teu cervell avui dia pot durar fins a noranta anys i a noranta anys (si l’has tingut en exercici) recordarà més coses de les que recordes ara. I de franc.

    Hi ha, a més, la memòria històrica, aquella que no s’ocupa dels fets de la teva vida o de les coses que has llegit, sinó del que va passar abans que nasquessis.

    Si avui vas al cine has d’entrar a una hora determinada, quan la pel·lícula comença, i si ja ha començat algú et dóna la mà, per dir-ho així, i t’explica què està passant. A la meva època es podia entrar al cine a qualsevol hora, a mitja sessió i tot. S’hi arribava quan ja passaven coses i s’intentava entendre què havia passat abans (després, quan la pel·lícula tornava a començar des del principi, es comprovava si s’havia entès tot bé ─a més del fet que, si la pel·lícula t’havia agradat, et podies quedar i tornar a veure la part que ja havies vist). Doncs mira, la vida és com una pel·lícula d’aquells temps. Nosaltres entrem a la vida quan ja han passat moltes coses, des de fa centenars de milers d’anys, i és important aprendre què va passar abans que nasquéssim; serveix per entendre més bé per què avui passen moltes coses noves.

    Ara l’escola (a més de les teves lectures personals) t’hauria d’ensenyar a memoritzar el que va passar abans del teu naixement, però resulta que no ho fa bé, perquè diverses enquestes ens diuen que els nois d’avui, fins i tot els que ja van a la universitat, si van néixer per exemple el 1990 no saben (i potser no volen saber) què va passar el 1980 (i ja no diguem cinquanta anys enrere). Les estadístiques ens diuen que, si se’ls pregunta qui era Aldo Moro, n’hi ha que responen que era el cap de les Brigades Roges, quan en realitat va ser assassinat per les Brigades Roges.

    I no parlem de les Brigades Roges! Han quedat com una mena de cosa misteriosa per a molts, i això que eren ben actuals fa poc més de trenta anys. Jo vaig néixer el 1932, deu anys després de l’ascens del feixisme, però encara sabia qui era el primer ministre durant la Marxa sobre Roma (¿què és, això?) [3]. Potser l’escola feixista m’ho havia ensenyat per mostrar-me com era d’estúpid i dolent aquell ministre («el poruc Facta») que els feixistes havien substituït. D’acord, però al cap i a la fi ho sabia. I a més, a part de l’escola, un noi d’avui no sap qui eren les actrius del cine de fa vint anys, mentre que jo sabia qui era Francesca Bertini, que actuava en les pel·lícules mudes vint anys abans del meu naixement. Potser perquè fullejava revistes velles amuntegades al traster de casa, però justament t’animo a fullejar també revistes velles perquè és una manera d’aprendre les coses que passaven abans que nasquessis.

    ¿Però per què és tan important saber què va passar abans de nosaltres? Doncs perquè molts cops el que va passar t’explica per què avui passen certes coses, i en tot cas, com amb les alineacions del futbol, és una manera d’enriquir la nostra memòria.

    Adona’t que això no ho has de fer només amb llibres i revistes. Ho pots fer molt bé amb internet mateix, que has d’utilitzar no solament per xatejar amb els amics sinó per xatejar (com si diguéssim) amb la història del món. ¿Qui eren els hitites? ¿I els camisards? ¿I com es deien les tres caravel·les de Colom? ¿Quan es van extingir els dinosaures? ¿L’arca de Noè podia tenir timó? ¿Com es diu l’avantpassat del bou? ¿Hi havia més tigres fa cent anys que ara? ¿Què era l’Imperi de Mali? ¿I qui parlava, en canvi, de l’Imperi del Mal? ¿Qui va ser el segon papa de la història? ¿Quan va aparèixer el Topolino? [4]

    Podria continuar fins a l’infinit, i tot serien aventures boniques de descobrir. I de recordar. Vindrà el dia que seràs vell, i et sentiràs com si haguessis viscut mil vides,  perquè serà com si haguessis estat a la batalla de Waterloo, com si haguessis assistit a l’assassinat de Juli Cèsar o fossis a prop del lloc on Berthold el Negre, barrejant substàncies en un morter amb la intenció de trobar la manera de fabricar or, va descobrir la pólvora per error i va explotar (i ja li va estar bé) [5]. En canvi, els amics teus que no hagin cultivat la memòria hauran viscut només una sola vida, la seva, que segurament haurà sigut molt melancòlica i pobra d’emocions.

    Cultiva la memòria, així és que per demà aprèn de memòria «La vispa Teresa» [6].

———————-

1. Deamicisiana: La literatura d’Edmondo De Amicis (1846-1908) es caracteritza, entre altres coses, per l’afany moralitzador. La seva obra més llegida és Cor (Cuore en italià), el diari personal d’un nen de Torí, que inclou el conte titulat «Marco, dels Apenins als Andes», a partir del qual es va fer la famosa sèrie de dibuixos animats.

2. «La cavallina storna» i «Il sabato del villaggio» són poemes molt coneguts de la literatura italiana, de Pascoli i Leopardi respectivament.

3. La Marxa sobre Roma va tenir lloc el 1922, deu anys abans del naixement d’Eco. Va consistir en la concentració a Roma d’esquadrilles feixistes (uns 40.000 camises negres) i va desembocar en el nomenament de Mussolini com a cap del govern. Amb la pregunta entre parèntesis l’autor suggereix que és un fet ja força ignorat pels joves.

4. Topolino, ‘ratolí’, és la designació popular de la primera versió del Fiat 500, un petit cotxe que es va fabricar entre els anys 1936 i 1955. No sembla probable que Eco es refereixi a Micky Mouse, el personatge de Disney, italianitzat també com a Topolino.

5. Berthold el Negre va ser un alquimista alemany del segle XIV a qui s’atribueix, de manera molt discutible, el descobriment de la pólvora a Europa.

6. «La vispa Teresa» és un poema infantil, molt popular, de Luigi Salter (segle XIX).