Literatura i crítica (I): La fragilitat de l'artista segons Víctor Català

Al «Pòrtic» de Caires vius, Víctor Català descriu de manera exacta la fragilitat de l’artista:

(...) La fortalesa perforadora del parer aliè és extraordinària i es necessita d’una serenitat de visió, d’un sentiment de convicció i d’un instint de defensa més extraordinaris encara per a resistir-li. L’artista, el cercador-obrador de bellesa, precisament per l’altíssim sentit que dóna a les coses, per sa eterna tirada cap a les perfeccions de l’ideal, sent més que ningú els falliments de la seva obra, amida amb més equitat que els altres la immensa distància que va de la petitesa realitzada a la grandesa cobejada, i anc que ell sol la té, la intuïció de l’obra seva, desconfia de les pròpies forces i està propens a desanimar-se quan, a més dels obstacles naturals amb què ha de lluitar per a salvar aquesta distància, li posen al pas, amb millor o pitjor intent, nous obstacles postissos que l’entrebanquin i, amb l’excusa d’aclarir-li el camí, li fulminen el llamp de l’anatema que l’encengui; car ell, en les hores de dubte i tempestat interna, no ho mira pas, si el llamp ve de veritables Júpiters, únics, en tot cas, que tindrien dret a fulminar-lo, o si els que l’aturen perquè no es desencamini ho fan amb el coneixement dels ben encaminats; ell no hi veu més que la concordança de desconfiances pròpies i alienes que cau sobre son obra, i la vàlua negativa d’aquesta que tals desconfiances acusen.(...)

L’artista, «cercador-obrador de bellesa», individu «amb eterna tirada cap a les perfeccions de l’ideal», coneix la «immensa distància» entre la «petitesa realitzada» (el que ha fet) i la «grandesa cobejada» (el que voldria haver fet). No està satisfet, doncs, conscient com és dels «falliments de la seva obra»: «desconfia de les pròpies forces», massa migrades.
     A més d’aquests «obstacles naturals», que sap que mai podrà superar del tot, l’artista se les heu amb els «nous obstacles postissos», que són els parers aliens. Qualsevol crítica adversa, encara que sigui fruit de la ignorància, pot tenir una «fortalesa perforadora» (és a dir, una força destructora) si no s’encaixa amb «serenitat de visió, sentiment de convicció i instint de defensa». Cosa difícil per a l’artista, que es troba ple d’inseguretats, sumit en «hores de dubte i tempestat interna».
     En un article d’uns anys enrere Quim Monzó tocava el mateix punt i deia que l’escriptor que se’n surt és el que sap acceptar el desacord entre l’ideal, inabastable, i els resultats reals, decebedors: el que, sense rendir-se, pot suportar la «immensa distància entre la petitesa realitzada i la grandesa cobejada». En definitiva, el que persevera tot i les decepcions.
     Així, saber conviure amb les decepcions és un component imprescindible de la serenitat de visió, el sentiment de convicció i l’instint de defensa que l’artista necessita.
     Això, que val per a l’art, és aplicable a molts altres camps de la vida: la docència, la política…