Dels poquíssims que van pronosticar públicament la victòria de Donald Trump (tres o quatre humans i un sistema d’intel·ligència artificial anomenat MogIA), no n’hi ha dos de més oposats que Michael Moore i Allan Lichtman. El mateix pronòstic, dos encerts ben diferents.
El dia 28 de juliol Michael Moore va publicar les «Cinc raons per les quals Trump guanyarà». Tothom li ha reconegut el mèrit, naturalment. Però ja és hora de constatar que el seu encert és d’allò més estrany.
El director de Roger & me (1989), Bowling for Columbine (2002) o Fahrenheit 9/11 (2004) s’ha distingit des de sempre per furgar en les qüestions més polèmiques de la política i la societat dels Estats Units, com la pobresa causada pel gran capital, la venda d‘armes, la primera elecció de George W. Bush o la guerra de l’Irak. Però per damunt de tot Michael Moore ha excel·lit en la falta de rigor, i els seus celebrats documentals són invencibles en l’ús de dades poc fiables.
Sobta que algú tan poc amic de l’exactitud i la finor analítica, tan inclinat a no filar prim, arribés a percebre al juliol el petit tant per cent de vots ―unes dècimes escasses― que al novembre han donat la Casa Blanca a Trump. És innegable que, en tant que Michael Moore, el multipremiat cineasta es va equivocar: la precisió del pronòstic és impròpia d’un director com ell, i el seu és un dels encerts més inversemblants de la història. Al Michael Moore que coneixem li hauria escaigut, per fidelitat a la seva trajectòria, una altra mena de vaticini, no cal dir que errat.
Allan Lichtman, professor d’història política de l’American University de Washington, també va anunciar la victòria de Trump. Des de 1984 aquest acadèmic prediu amb èxit el guanyador de les eleccions presidencials. Ho fa aplicant un sistema ―concebut per ell mateix i el científic Vladimir Keilis-Borok (The Keys to the White House) ―que es basa en 13 preguntes sobre la situació econòmica i política del país.
Així com el de Moore és un encert per equivocació ―un encert degut al fet que Moore deixés de ser Moore per unes hores o uns dies―, el de Lichtman és convincent i meticulós, sense cap afany d’extravagància, ben assentat en la rutina dels vuit encerts precedents. Fidel a si mateix, Lichtman ha sigut Lichtman i per novè cop consecutiu el mètode Lichtman no li ha fallat.
Tant de bo, a més, que l’home no hagi perdut els dots analítics, perquè acaba de predir (16 de novembre) que abans d’un any el president Trump serà destituït: els mateixos congressistes republicans ―segons el professor― se’n voldran desempallegar. El vaticini, amb franquesa, sembla molt arriscat. Però és tan llaminer que, admirador de Lichtman com m’he tornat, em ve molt de gust confiar-hi.
