Relectura de Marcial: Marcial i Carmènion

L’Institut de Relectura ens envia l’informe següent sobre Marc Valeri Marcial:

MARCIAL I CARMÈNION

El notable renom de Marc Valeri Marcial (Bílbilis, ~40 ―~104) no es correspon amb el mèrit de la seva obra. Serveixi d'exemple l’epigrama LXV del llibre X, en què l'autor mateix es dibuixa com un home obtús i d’escassos recursos emocionals. És normal, doncs, que els seus versos resultin més defectuosos que virtuosos. Comença a ser hora, si ens atenim a l'objectivitat, de reconèixer en les composicions del poeta hispànic una lectura a evitar.

Repassem amb atenció l'epigrama esmentat:

Traducció: Carmènion, ja que presumeixes de ser de Corint, i ningú t’ho nega, ¿per què em dius «germà» a mi, jo que sóc fill d’ibers i celtes i ciutadà del Tajo? ¿Que ens assemblem? [5] Tu et passeges amb la cabellera arrissada, brillant de perfum; a mi se’m rebel·len els meus cabells hispànics. Tu et depiles cada dia; jo tinc galtes i cames ben peludes. Tu balbuceges i tens la veu fina; la meva filla parla més fort [11]. El colom no és pas més diferent de l'àguila, ni la daina airosa del lleó despietat. Així és que no em diguis més «germà», Carmènion, o jo et diré «germana».

(Aquesta traducció en prosa segueix sobretot la de Miquel Dolç de la Col·lecció Fundació Bernat Metge. Hi ha també alguna solució manllevada de la traducció en vers de T.C. publicada a la revista Cave Canem el desembre de 1992.)


A penes comencem que ja sentim la rèplica hostil de Marcial al «germà» que li ha adreçat el corinti Carmènion. En comptes d’atenuar-se, el crescendo d’aquesta hostilitat constituirà l’eix de tot l’epigrama. Però no ens avancem. Convé no emetre encara un judici massa rigorós sobre el nostre versaire. Com a mostra de bona predisposició, aventurarem que el seu seria, de moment, un cas de literalisme, trastorn que consistiria en la impossibilitat d’usar i comprendre les paraules en sentit figurat. Així, Marcial no pot sinó cenyir-se, en el procés de descodificació, a la literalitat del mot germà (‘persona que en relació amb una altra té els mateixos pares, o el mateix pare o la mateixa mare’). Presoner del sentit recte, la idea de fraternitat que batega en la salutació de Carmènion li és inaccessible.
     El literalisme, com que no comporta mala voluntat, fins i tot ens hauria fet concebre un sentiment de compassió per Marcial. Però l’escena de l’epigrama s’enfosqueix de seguida que hi advertim un altre element, censurable −aquest sí− i de natura ideològica: el nacionalisme. En efecte, a l’orgull inofensiu de Carmènion, que presumeix de ser de Corint, Marcial hi oposa una declaració emfàtica i feixuga («sóc fill d’ibers i celtes i ciutadà del Tajo»). Ja no es tracta d’una referència anecdòtica al lloc d’origen, sinó d’un aferrament malaltís a la terra: la identificació com a iber és massa general per a l’epigramista, de manera que li cal al·ludir al component celta, i encara al riu Tajo, per deixar ben delimitada la Celtibèria natal (més en concret la ciutat aragonesa de Bílbilis, a tocar de l’actual Calataiud). El nacionalisme de Marcial desentona del localisme sa de Carmènion, a qui el fet de provenir de Corint −un mer accident− no impedeix de proposar a l’hispànic una germandat universal.
     A partir del vers 5, Carmènion és contraposat al mateix Marcial. Comparar els cabells, els pèls i el parlar de l’un i l’altre seria una idea magnífica si servís per presentar totes les opcions en peu d’igualtat i per reforçar, al capdavall, la noció de diversitat. Però aviat descobrim que no és així. Marcial confia a trobar la complicitat dels lectors que considerin, com ell, que la polidesa capil·lar, la depilació diària i la veu fina són senyals d’efeminament i que, encara pitjor, l’efeminament és una actitud que ha de ser ridiculitzada. Aquests lectors ja no podem ser nosaltres. No podem participar en un setge, i menys si es basa en l’exhibició d’estereotips i prejudicis, la pitjor xacra de Marcial. Com més rellegim aquests versos, més benignes ens semblen el literalisme i el nacionalisme del principi.
     Els versos 12 i 13 acaben de reblar el clau. Marcial escull dues parelles d’animals units per una relació de depredador-presa: àguila-colom i lleó-daina. No es pot esperar de nosaltres, lectors conscients, cap simpatia per l’àguila i el lleó, que només apareixen, aquí, per representar el mascle de Calataiud en tant que agressor. Al contrari, la nostra estima es decanta per les víctimes: colom, daina i Carmènion. Són versos, el 12 i 13, que desvelen del tot que la intenció de l’epigrama és oferir un espectacle d’assetjament i persecució. Fem notar, si la nostra tesi sembla atrevida, que l’autor disposava, per poc que s’hi rumiï, de moltes parelles d’animals que haurien il·lustrat la idea de diferència excloent-ne, però, el matís de depredació. En suggerim dues, amb totes les combinacions que permeten: balena-elefant i llebre-tortuga.
     Els lectors còmplices de Marcial troben en l’acudit dels versos 15 i 16 («jo et diré “germana”») el desenllaç del setge, la victòria final de la normalitat sobre la anormalitat, i es deuen posar a riure. Ells, que cada cop són menys, han llegit la burla d’un hispànic rústic, pelut i de veu gruixuda −l’home com cal− contra un grec efeminat de Corint −l’home desviat. Nosaltres, en canvi, no llegim cap acudit ni sabem riure. Al contrari, el «germana» ens sembla la confirmació previsible de Marcial com a esclau dels clixés de gènere. Nosaltres, feliços lectors nous, despresos de les idees de normalitat i anormalitat, no percebem l’efeminament com a actitud i només hi veiem una etiqueta reaccionària que hem llençat ja fa temps. Ni gairebé notem, tampoc, connotacions pejoratives al fet d’aplicar «germana» a un home.
     No se sent cap rialla nostra, però fa estona que sona i ressona una altra cosa: el silenci de Carmènion, l’autèntic tema de l’epigrama. Des del primer vers, l’obstinació tribal del celtibèric ha causat al corinti un encongiment que s’expressa callant. Protagonista absent, el cosmopolita encantador no intervé més. El seu silenci testimonia la ferida que rep la bondat natural en obrir-se al món, l’abraçada ecumènica que no és benvinguda, la singularitat humiliada. De fons, en contrast amb la xerrameca del poetastre hirsut, aquest silenci se’ns va imposant de vers en vers fins a eixordar-nos al final de la lectura.


Aparentment Marcial ho té tot de cara. Viu més de 30 anys en una Roma bulliciosa, la ciutat més multicultural de l’època; coneix tant la pobresa com la riquesa; tracta amb tota mena de tipus humans i amb tota llei d’aires i accents. Hauria d’haver arribat a una comprensió suficient de la diversitat. Lluny d’això, s’arrapa a un hispanisme esquerp que el fa incapaç d’acollir les salutacions fraternals. Víctima d’una educació poc atenta a les emocions, desconeixedor de l’empatia, insensible a les múltiples tries vitals, fracassa en la competència d’entendre que algú no es captingui d’acord amb el clixé. No li podem suposar, en conseqüència, una intel·ligència extraordinària, sinó amb prou feines un cap per anar tirant, segurament per sota de la mitjana, només dotat d’una traça −molt relativa− a lligar quatre paraulotes i a engegar obscenitats i acudits sense gràcia.
     Eviteu doncs, lectors d’avui, els epigrames del bilbilità ximplet. Si els podeu evitar tots 1.500, no us acontenteu només a evitar-ne uns quants. Tant de bo que en un revolt de la història s’haguessin perdut i no els haguéssim de llegir i de desllegir!

 

Literatura i crítica (II): Joan F. Mira i Víctor Català

 L’artista de Víctor Català, que «sent com ningú els falliments de la seva obra», esdevé el professional «permanentment insatisfet» de Joan F. Mira

«La prosa –tant si és un simple article com una novel·la sencera– ha d’aconseguir que semble fàcil allò que en realitat és molt difícil», afirma Joan Francesc Mira. Per això escriure «et deixa permanentment insatisfet», de manera que «no ho recomane a ningú». Resulta un «ofici desagraït» i peca d’«imprudent» qui s’hi dedica. És exacte, a parer de Mira, el judici de Josep Pla: «una faena o professió funesta». Passat un segle del «Pòrtic» a Caires vius de Víctor Català (1907), desapareixen les paraules elevades ―art, bellesa, ideal, creació, obra― i l’artista queda rebaixat a aprenent, artesà o professional. La secularització de l’època imposa un llenguatge ras, sense glòria.

     Però altres cops l’escriptor valencià recupera la retòrica gloriosa. En una entrevista de l’any 1990 respon així: «La literatura és una forma d’art» i «L’objectiu de la meua literatura és crear bellesa». I encara: «Si una novel·la no és una obra d’art no podem parlar d’una bona novel·la». Conscient que  això no s’adiu amb una època que presumeix de desenganyada i descreguda, puntualitza: «La bellesa, que sembla que està tan passada de moda».

     El to més característic de Mira es troba a l'entremig d'una retòrica i l’altra. Així, un substrat d’idealisme el priva d’abandonar-se del tot a l’escepticisme. I la literatura, insatisfactòria i enutjosa d’una banda, de l’altra li proporciona tresors inefables. En aquest equilibri llegim fragments com el següent: «Per fortuna, la civilització que hem heretat inclou milers de pàgines de Pla. I de Borges, i d’Homer i de Calvino i de Jaume Cabré. Perquè aquest ofici, quan fins el viatge de la pròpia vida es posa al seu servei, és tan diabòlic que només s’acaba en el mateix infern. O, si és que Déu ens pot perdonar la competència que li fem, en el ben guanyat descans del paradís».


LA CRÍTICA

Al «Pòrtic» esmentat, Víctor Català tem les crítiques adverses perquè, enraonades o no, agreugen la desconfiança de l’artista en si mateix, ell sol ja prou desanimat per la distància entre el text escrit («la petitesa realitzada») i l’obra intuïda o projectada («la grandesa cobejada»). Amb força «perforadora» les garrotades de la crítica afegeixen desconfiança aliena a la pròpia, i el resultat són «hores de dubte i tempestat interna».
     En canvi, Mira lamenta l’absència d’una crítica meticulosa: «En la literatura catalana tot es despatxa al mateix nivell, com un totum revolutum que no distingeix la gran quantitat de llibres mediocres que surten dels que realment tenen un gruix i una consistència digna de ser tinguda en compte». Massa crítics, segons Mira, es desentenen de la tasca que els correspon ―valorar els llibres com a bons, mediocres o dolents, i explicar-ne el perquè― i es limiten a produir textos tous i poc compromesos, mancats de criteri consistent, dominats per la por d’ofendre: textos, en conclusió, sense autèntica crítica literària.
     No hem de creure que, amb aquestes consideracions, Víctor Català i Joan F. Mira cedeixin a un impuls irreflexiu. Al contrari, sospesen les paraules, i tant el temor d’ella com el lament d’ell són justificats. S’hi endevina el convenciment que, amb una crítica més rigorosa, tots dos hi guanyarien. Saben que, a pesar de la imperfecció i els falliments, les obres que han escrit tenen valor.
     El cas de Víctor Català és prou cèlebre. Quan l’escriptora redacta el «Pòrtic» (1907), ja fa anys que coneix l’efecte de les crítiques adverses. A més de les que ha rebut per raons literàries, n'hi ha caigut alguna més del compte pel fet de ser Caterina Albert, una dona, qui hi ha darrere el pseudònim. I aquesta objecció extraliterària, i tan injusta, l'ha perjudicat.

Mira també l'encerta. Si més no, la seva percepció és compartida i ve de lluny. Un exemple: a El descrèdit de la literatura (Quaderns Crema, 1999), Xavier Bru de Sala ja assenyalava, com a obstacle per a la continuïtat d’una literatura saludable, la indiferenciació entre les obres de primera categoria i les destinades al gran consum ―el mateix defecte que observa el nostre autor.
     Uns crítics exigents tractarien amb més severitat que avui molts dels llibres publicats com a literaris. Hi guanyaria, en conseqüència, la literatura que meresqués elogis segurs, la que s’acostés al grau màxim de qualitat, la que aspirés a transcendir, la que els bons lectors haguessin de llegir necessàriament, aquella que ara malviu barrejada amb la mediocritat. En resum i dit d'una altra manera, Mira hi guanyaria.
    
(Aprofitem l'avinentesa per cridar l’atenció al passavolant que rondi per aquí. Benvolgut amic, ja deus conèixer l’escriptor excel·lent que és Joan F. Mira. No té disculpa deixar-se’l perdre.)

Carrers de Ceret, lliçó de nacionalisme francès

Els noms originals, catalans, es limiten a conceptes bàsics i domèstics (vell, nou, passejada) i designen l'entorn immediat (el barri, el castell, l’hospital). El nacionalisme francès no els voldrà aprofitar ni traduint-los. Els abolirà, doncs.

    La modèstia d'aquests noms se substituirà pels mites i lemes de la nació nova: Republique, Liberté. Altres rètols adoctrinaran el poble amb el record de patriotes exemplars: catalans servidors de França com el perpinyanès Pierre Rameil, senador i sotssecretari d’Estat, o el Maréchal Joffre, mariscal rossellonès de Ribesaltes, heroi nacional de la Gran Guerra. Algun racó evocarà París, destí de totes les ambicions, cor i centre d'una nació que aviat semblarà natural. Mentrestant s'anirà perdent la memòria dels noms vells.
    A principis del segle XXI, amb el nomenclàtor del tot naturalitzat, el mateix estat liquidador dels noms vells es pot permetre de rescatar-los (fotografies). És un gest que no compromet a res: els nom rescatats no tenen validesa pràctica i no es troben enlloc més que a la placa. Tot i així, la retolació fa un cert efecte als catalans del sud, agraïts de mena. Com que aquests visitants, a més, acostumen a ser aplicats, per a ells també hi ha versió catalana als plafons dels 11 monuments històrics de la vila (com el Monument del Rec de la fotografia). Al web oficial de la Ville de Céret, els únics textos en català són els mateixos dels plafons i l’horari de l’oficina de turisme. Les moltes pàgines d’informació per als habitants de Ceret només s’hi llegeixen, naturalment, en francès. 

    Al Vallespir no hi ha cap revifalla catalanista. Hi ha una força major: el turisme. 






Sobrar-hi o no sobrar-hi

«Els humans hi sobrem», diu X, «som una nosa. Fem tant mal! Liquidem espècies, ens assassinem entre nosaltres, alterem el clima, desgraciem el planeta».
     Més enllà de nosaltres no hi ha guerra ni discòrdia. Però tampoc hi ha pau ni concòrdia; ni treves, justícia o clemència. Només hi governen les lleis físiques, que no obeeixen a cap moral i no distingeixen la bondat de la maldat.
     El bé i el mal, com la  justícia, la pau, etc., no existeixen fora nostre. Nocions purament humanes com són, desapareixerien si desapareguéssim nosaltres. Segons X, doncs, hi sobrem d’acord amb unes nocions que sense nosaltres no existirien. No sent-hi, per tant, eliminaríem el mal tant com el bé: s'hi guanyaria tant com s'hi perdria. ¿Hi podria haver pau si pau no signifiqués res?
     Les paraules de X no neixen d’un rampell nihilista. Si fos així, si X cregués que l’univers i l’existència no tenen cap sentit, l’home ni hi sobraria ni hi deixaria de sobrar.
     Ben al revés, la idea de sobrar-hi és un un efecte extrem de veure sentit a la vida: el sentit de fer coses bones. Per a molts humans aquest propòsit normalment ofereix prou al·licients. Però de vegades ens descompensem: no trobem consol en les coses bones, per moltes que siguin, i només considerem acceptable el bé absolut. La vida, llavors, carregada d’un sentit impossible de satisfer, es fa tan feixuga que aboca fàcilment a l’exclamació autodestructiva: «Els humans hi sobrem».
     S’entén que de tant en tant es vulgui engegar tot a rodar, inclosos tots els individus de l’espècie. Però és un impuls passatger. Atesos els milers d’anys de vida humana, queda clar que la idea que hi sobrem ha tingut menys seguidors que la idea contrària. La majoria d’humans ha sabut transigir amb els revessos continuats de la vida normal i, encara més, amb la maldat dels congèneres i la pròpia. Aquest sembla, al capdavall, el nostre mecanisme de supervivència: l’equilibri entre unes altes pretensions que ens ennobleixen i un bon estómac per digerir la imperfecció.
.