Carrers de Ceret, lliçó de nacionalisme francès

Els noms originals, catalans, es limiten a conceptes bàsics i domèstics (vell, nou, passejada) i designen l'entorn immediat (el barri, el castell, l’hospital). El nacionalisme francès no els voldrà aprofitar ni traduint-los. Els abolirà, doncs.

    La modèstia d'aquests noms se substituirà pels mites i lemes de la nació nova: Republique, Liberté. Altres rètols adoctrinaran el poble amb el record de patriotes exemplars: catalans servidors de França com el perpinyanès Pierre Rameil, senador i sotssecretari d’Estat, o el Maréchal Joffre, mariscal rossellonès de Ribesaltes, heroi nacional de la Gran Guerra. Algun racó evocarà París, destí de totes les ambicions, cor i centre d'una nació que aviat semblarà natural. Mentrestant s'anirà perdent la memòria dels noms vells.
    A principis del segle XXI, amb el nomenclàtor del tot naturalitzat, el mateix estat liquidador dels noms vells es pot permetre de rescatar-los (fotografies). És un gest que no compromet a res: els nom rescatats no tenen validesa pràctica i no es troben enlloc més que a la placa. Tot i així, la retolació fa un cert efecte als catalans del sud, agraïts de mena. Com que aquests visitants, a més, acostumen a ser aplicats, per a ells també hi ha versió catalana als plafons dels 11 monuments històrics de la vila (com el Monument del Rec de la fotografia). Al web oficial de la Ville de Céret, els únics textos en català són els mateixos dels plafons i l’horari de l’oficina de turisme. Les moltes pàgines d’informació per als habitants de Ceret només s’hi llegeixen, naturalment, en francès. 

    Al Vallespir no hi ha cap revifalla catalanista. Hi ha una força major: el turisme. 






Sobrar-hi o no sobrar-hi

«Els humans hi sobrem», diu X, «som una nosa. Fem tant mal! Liquidem espècies, ens assassinem entre nosaltres, alterem el clima, desgraciem el planeta».
     Més enllà de nosaltres no hi ha guerra ni discòrdia. Però tampoc hi ha pau ni concòrdia; ni treves, justícia o clemència. Només hi governen les lleis físiques, que no obeeixen a cap moral i no distingeixen la bondat de la maldat.
     El bé i el mal, com la  justícia, la pau, etc., no existeixen fora nostre. Nocions purament humanes com són, desapareixerien si desapareguéssim nosaltres. Segons X, doncs, hi sobrem d’acord amb unes nocions que sense nosaltres no existirien. No sent-hi, per tant, eliminaríem el mal tant com el bé: s'hi guanyaria tant com s'hi perdria. ¿Hi podria haver pau si pau no signifiqués res?
     Les paraules de X no neixen d’un rampell nihilista. Si fos així, si X cregués que l’univers i l’existència no tenen cap sentit, l’home ni hi sobraria ni hi deixaria de sobrar.
     Ben al revés, la idea de sobrar-hi és un un efecte extrem de veure sentit a la vida: el sentit de fer coses bones. Per a molts humans aquest propòsit normalment ofereix prou al·licients. Però de vegades ens descompensem: no trobem consol en les coses bones, per moltes que siguin, i només considerem acceptable el bé absolut. La vida, llavors, carregada d’un sentit impossible de satisfer, es fa tan feixuga que aboca fàcilment a l’exclamació autodestructiva: «Els humans hi sobrem».
     S’entén que de tant en tant es vulgui engegar tot a rodar, inclosos tots els individus de l’espècie. Però és un impuls passatger. Atesos els milers d’anys de vida humana, queda clar que la idea que hi sobrem ha tingut menys seguidors que la idea contrària. La majoria d’humans ha sabut transigir amb els revessos continuats de la vida normal i, encara més, amb la maldat dels congèneres i la pròpia. Aquest sembla, al capdavall, el nostre mecanisme de supervivència: l’equilibri entre unes altes pretensions que ens ennobleixen i un bon estómac per digerir la imperfecció.
.