La revolució educativa de Sala i Martín pot esperar

Economia en colors, el programa de TV3 dirigit i conduït per Xavier Sala i Martín, va dedicar un capítol al sistema educatiu. Més endavant, d’aquest programa se’n va fer un llibre amb el mateix títol (Ed. Rosa dels Vents, 2015). Arran de la publicació del llibre, Pere Cardús va entrevistar l’autor per a Vilaweb.

     Segons el llibre, la manera com Sala i Martín parla d’economia és «divertida, pròxima, entenedora, diferent». Segur que sí, i bravo! Respecte al capítol taronja ―el de l’escola i l’educació―, convindria afegir un avís per a espectadors i lectors desprevinguts: a més de ser divertit, pròxim, entenedor i diferent, l’autor no fila gaire prim.

     El capítol defensa la idea que l’escola mata la curiositat. ¿Que la realitat no encaixa amb la idea? Tant se val, es deforma la realitat fins a fer-la-hi encaixar. I així Sala i Martín es deixa endur per un remolí de frases espectaculars, afirmacions gratuïtes i conclusions forçades. Tot amanit amb un bon raig d’emotivitat.

     D’aquesta manera descobrim el que s’estila amb el nen que fa preguntes. Els mestres el fem callar, es veu. I encara més: «Fins i tot m’atreviria a dir –escriu l'economista i professor– que, quan el nen fa massa preguntes, se’l castiga, els altres nens se’n mofen i els pares reben una carta del mestre en què els demana que el seu fill faci el favor de deixar d’interrompre la classe». Jo, ho confesso, no conec cap víctima de «la carta del mestre». A partir d'ara estaré més al cas.

     Una altra descoberta colpidora: resulta que «castiguem els nens que tenen qualsevol altra intel·ligència que no sigui la logicomatemàtica o la lingüística». ¿A quina escola? ¿I a quin país? A Sala i Martín, la veritat, no el comptàvem entre els conreadors del pessimisme social. Aquí, però, no s’hi posa pas per poc i ni amb el pessimisme en té prou. L’home es lliura a un catastrofisme que, de tan estrident i de broc gros, gairebé resulta còmic. Diríem, si parléssim de teatre, que l’actor sobreinterpreta i imposta massa.

     Al cap de quatre dies d’emetre’s el capítol (12 d’octubre del 2015), Carme Rider ja va referir-s’hi amb uns comentaris afinadíssims al bloc Educàlia Pedagògica.

     Una altra de les idees d’Economia en colors –recalcada sobretot en l’entrevista a Vilaweb– és que cal una revolució educativa. Tant aquesta consigna com la de la matança de la curiositat provenen de Ken Robinson, que és, segons Sala i Martín, «un dels grans educadors de l’actualitat». Val la pena fer notar que, segons altres, Sir Ken Robinson (com es fa dir a la seva web i a tot arreu) és un mestre de la buidor argumental.

     Rider ja assenyala, entre les vessades de Sala i Martín, la de fer-se apadrinar per aquest cavaller anglès: «És inacceptable que es presenti Ken Robinson com a pedagog de referència quan no ha dissenyat un sistema pedagògic propi amb principis i referents extrapolables, ni tampoc ha sistematitzat ni categoritzat elements que conformen el procés d’aprenentatge. Robinson fa conferències sobre l’anacronisme d’un sistema educatiu al servei de la societat industrialitzada del s.XIX i ha llençat una mirada crítica sobre la seva rigidesa i compartimentació, però només apunta el QUÈ de manera superficial sense concretar el COM. I diré més: ni tan sols exposa idees pròpies, sinó que les adopta d’altres pensadors de principis del s.XX que no van elaborar vídeos per penjar a la xarxa i per això no són tan coneguts».

     També és bona idea visitar un parell d’articles de Gregorio Luri, un entès que parla amb coneixement de causa i que sap sospesar cada paraula: «Sir Ken i la pedagogia ‘new age’» o «Sir Ken torna aatacar». A la xarxa s’hi poden trobar els sermons de Robinson, aquest refregidor d’idees d’altri. N’hi ha en la versió original anglesa, n’hi ha de subtitulats en castellà i un de subtitulat en català (aquí o aquí).

Així les coses, sembla assenyat, de moment, deixar la revolució de Sala i Martín per a una altra hora. Jo fins i tot l’ajornaria sine die. Almenys esperaria a disposar de diagnòstics més fiables i rigorosos, no fos cas que en alguna escola hi hagués coses valuoses a preservar.

     Les revolucions, a més, són poc sostenibles, gasten tanta energia a trinxar que els en falta, després, a l’hora de construir; i sovint, com tothom sap, no tenen bon final. M’inclino per adobar i apedaçar. Els temps nostres ―i en això coincideixen amb els vells costums d’avis i besavis― aconsellen més el reciclatge humil que la fantasia lluent d’un món creat de cap i de nou.

Ajuntament de Vic: una de freda i una de calenta

Luri reivindica un sentit comú a contracorrent dels tòpics dominants, un sentit comú que faríem bé de recobrar i de no perdre

I

M’arriba per atzar una bona notícia: l’Ajuntament de Vic ha encarregat a Gregorio Luri la conferència sobre Balmes de la festa major d’aquest any. Quin encert! Ja em començo a mudar per a l’ocasió.

Mestre, professor, pedagog i doctor en filosofia, Gregorio Luri és un dels intel·lectuals més interessants que tenim. Ha escrit sobre Sòcrates, Plató, el mite de Prometeu, Leo Strauss i el neoconservadorisme americà. Home d’inquietuds variades, també és autor de Seguint les passes dels almogàvers, crònica d’un viatge a peu per terres de Turquia i Bulgària, i del recull de poemes Esbós del vol de l’àliga. Per l’abril publicarà El cielo prometido, el fruit de dues dècades d’investigació sobre la família de Ramon Mercader, l’assassí de Trotski.

Però les seves obres més conegudes són les dedicades a l’escola: El criteri perdut (2004), L’escola contra el món (2008) o Per una educació republicana (2012). Sòlida i convincent, la de Luri és una veu molt d’agrair en un país com el nostre, on el debat sobre l’educació sovint queda presoner de clixés ideològics falsament progressistes.

  

En aquest camp el seu últim llibre és Val més educar. Consells als pares a favor del sentit comú (2014). Luri hi tracta aspectes tan fonamentals com la disciplina, la permissivitat, la llibertat, les normes, les pantalles o internet. A contracorrent del discurs dominant, els seus consells ens fan retrobar un sentit comú que sembla que hàgim desaprès. Unes quantes idees com a exemple:

• Convé no somiar més del compte. Confessa l’autor: «Hi ha gent que tira els seus fills endavant sense necessitat d’alçar la veu. No ha sigut el meu cas. I sé que tampoc és el de la majoria dels pares. Puc dir en defensa meva que ara els meus fills i jo ens riem d’aquelles reaccions desmesurades que vam tenir en el passat davant de fets que no les mereixien. (…) És difícil ser pare i mantenir la dignitat al mateix temps».
• Excepte en moments comptats, l’autocontrol és preferible a l’espontaneïtat, tan venerada. L’autocontrol allibera l’infant de la tirania del primer impuls i, per tant, el fa més lliure i autònom: només així arribarà a conèixer totes les possibilitats a què pot aspirar.
• L’escola moderna va néixer per fer possible la meritocràcia. No ho perdéssim mai de vista i acostem-nos tant com puguem a l’ideal de la igualtat d’oportunitats. Per això hem de fugir de les males innovacions, com també de les males tradicions. Afirma Luri: «El que l’escola no dóna, la família pobra no ho supleix». Gravem-nos-ho: les males pràctiques escolars accentuen les desigualtats perquè, a diferència de la pobra, la família rica pot trobar maneres de recuperar el temps malgastat.
• Hem de desconfiar del professor que vol fer feliç l’alumne. «El món es divideix en dues classes de persones: les que volen ser felices i les que saben el que volen. És molt més assenyat ensenyar als nostres fills a superar les frustracions inevitables que fer-los creure en la possibilitat d’un món sense frustracions. (…) No existeix el dret a no ser decebut per la realitat».
• En la creativitat hi juguen diferents factors, un dels quals, imprescindible, és un bon magatzem de coneixements; i per a un manteniment adequat d’aquest magatzem no hi ha millor gestor que la memòria. Resulta absurd, així, el que avui tanta gent considera de bon to, docents inclosos: enaltir la creativitat i alhora menysprear els continguts i la memorització.

I per acabar de fer boca, faig llista d’altres punts que s’hi toquen: «Ser disciplinat és més important que ser intel·ligent», «Ser lliures és ser imputables», «La família és repressiva: per això hi és!», «No sigueu massa progres: és anar enrere», «Famílies 2.0», «L’escola perfecta no existeix», «Sigueu sincers en els elogis als fills», «Per què serveix, avui, un professor?», «No tingueu por del futur», «Llei del mal dia sempre es compleix», «El talent està sobrevalorat», «La psicologia positiva és una llauna»…

Val més educar és un llibre de lectura urgent i de relectura molt saludable.

A favor de l’Ajuntament, val a dir que no serà el primer cop que Gregorio Luri parla a la Sala de Columna. Ja ho va fer el 28 d’octubre del 2014 amb motiu de la inauguració del curs escolar. Aquell dia, Luri va glossar la carta que Albert Camus va adreçar al seu mestre just havent rebut el Nobel de Literatura.

D’altra banda, Luri escriu regularment al diari Ara i té un bloc magnífic: El café de Ocata.

II

1. SOBRESALT

Fa unes setmanes em vaig topar amb aquest programa:

Sota el programa, els col·laboradors:

L’Ajuntament de Vic! Caram caram. Respiro fondo i m’assereno, no vull ser esclau del primer impuls.

Ho vaig entenent: Vic, ciutat de mercats. La Jornada en qüestió es podria haver titulat Mercat de l’Autoajuda, la Pseudociència i la Religió. Tots els conferenciants es dediquen, en part o totalment, a algun d’aquests tres camps. I això es pot afirmar amb rotunditat gràcies a la informació disponible a la xarxa, que és molt abundant: vídeos, llibres, entrevistes, articles, anuncis, currículums…

M’afanyo a aclarir que trobo molt bé que es puguin fer jornades com aquesta. Estic convençut de la bona voluntat dels organitzadors i, encara més, de la del públic que va omplir les sales. No dubto tampoc de la bona fe dels conferenciants o de la majoria d’ells. Però amb això no n’hi pot haver prou per merèixer la col·laboració d’una institució pública. L’Ajuntament ha de garantir que l’escut i el pressupost de la ciutat es posin al servei de continguts que, a més de benintencionats, siguin valuosos. I em sembla, ves per on, que a aquesta Jornada no li tocava rebre l’ajuda municipal.

Potser l'improbable lector em vol acompanyar a examinar l'assumpte amb més detall.

2. XERRAMECA

He de confiar que en aquestes xerrades s'hi diguessin coses interessants i profitoses. Passa, però, que si em guio per les opinions sobre educació d’algun dels ponents, costa confiar-hi.

En efecte, els «mestres de vida», modesta consideració que ells mateixos s’atorguen, farien petar de riure ―o arrencar a plorar― qualsevol bon mestre d’escola. Així, una mestra de vida deixa anar allò tan gastat que mestre i alumne tenen papers intercanviables. El bon mestre d’escola se’n fa creus: els seus alumnes no necessiten un igual, sinó algú que sàpiga més coses que ells, algú que els orienti, els encomani seguretat i, quan calgui, els reprimeixi determinades actituds amb un 'no' ben decidit.

Una altra mestra de vida assegura que a les escoles es fa poc treball en emocions i en valors, i no li cauen les dents. La bona dona, doncs, desconeix les escoles d’avui, on no es parla d’altra cosa que d’educació emocional i educació en valors. Se’n parla tant, de fet, que al bon mestre li puja sovint la mosca al nas. Si dediquem tantes energies a paraules grosses com pau i tolerància ―pensa―, no ens quedarà temps d'entrenar la canalla en les virtuts més bàsiques i pràctiques, indispensables per a una bona convivència: dominar la impaciència, escoltar, callar, pensar abans de parlar, parlar amb respecte; tot allò, en resum, que se’n diu «bona educació». El bon mestre, a més, ha descobert que proclamar pau i tolerància a tota hora no converteix els alumnes, automàticament, en pacífics i tolerants.

3. CORRUPCIÓ

Hi ha una conferència que supera totes les expectatives d'un servidor. És la titulada «Todos somos Bárcenas: las raíces de la corrupción» i es pot trobar a YouTube en forma d’entrevista («La corrupció»). En síntesi, el mestre Carles-Tolrá sosté que en el sistema educatiu hi ha el germen de la corrupció. Concretament són els premis i els càstigs, amb el xantatge emocional que comporten, la causa del nostre món corrupte. Educant la canalla com l’eduquem, ja l’estem corrompent ―cosa que vol dir, per cert, que els adults estem tots corromputs.

Al cap i a la fi, les idees de Carles-Tolrá són una cançó molt coneguda ―i ja molt antiga― que fa així: la societat imposa a l’infant normes i codis que li impedeixen expressar-se tal com és.

Sembla mentida que, grandets com som, encara no hàgim volgut entendre de què va tot plegat. L’educació consisteix a domesticar el cadell, a fer-li copsar que hi ha coses més bones que altres, a ensenyar-li que no tot és igual, a reprimir uns impulsos i a estimular-ne d’altres. Tota educació imposa normes i codis, esclar que sí! Aquestes normes i codis són el reflex de les conviccions dels pares i els mestres, perquè el fet és que pares i mestres tenen conviccions. Com que una de les conviccions diu, per exemple, que és millor saber dominar la impaciència que no pas no saber-la dominar, a l’infant se li imposen hàbits (més que sermons) que el facin arribar al domini de la impaciència. Dir-ne xantatge emocional o corrupció, d’aquestes imposicions, és el súmmum de la cursileria new age.

El dia 4 de març, Sergi Pérez, segons sembla l’organitzador principal de la Jornada, va publicar un article al 9 Nou en què es felicitava de la resposta del públic. Trobo estrany que, de les tres úniques intervencions que destacava, una fos precisament la de Carles-Tolrá, de bon tros la més desencertada de totes, tant pel títol, ridícul i estrident, com pel contingut, d’una insolvència indigerible.


4. AUTOAJUDA

Més enllà del tema de l'educació, els ponents del 27 de febrer diuen i escriuen frases com les que copio literalment: «La societat ens porta al pou», «La salut de la gent cada cop és més precària», «No hem estat educats per viure en plenitud», «Necessitem eines per alliberar-nos de les nostres cadenes interiors», «Avui dia la insatisfacció i el patiment psicològic monopolitzen el nostre món interior». Un dels trucs de l’autoajuda consisteix, justament, a transmetre la idea d’insatisfacció, a fer creure a l’auditori o al lector que viu en un mar d’infelicitat. Hi ha un ponent que fins i tot es refereix al «nostre món infernal»…

Un cop pintat el panorama aterridor, ells mateixos, els «mestres de vida», apareixen com a posseïdors del remei que pot conduir a la plenitud i la felicitat. I el remei és tot un catàleg de formacions, treballs interiors, teràpies, etc. De vegades, per donar un certificat de garantia a aquests mètodes curatius o educatius, els autoajudadors se serveixen de referents de prestigi i d’un llenguatge que sembla més o menys científic. Mostra d'això és una altra de les tres intervencions que destaca Pérez en l’article esmentat, la de Miriam Subirana, bona representant de l’autoajuda i de les seves variants, com la psicologia positiva o el coaching. Als llibres, articles i conferències d’aquesta coach de llarga experiència hi sovintegen les al·lusions a Joe Dispenza, Barbara Fredrickson, Carl R. Rogers o David Cooperrider. Doncs bé, no es pot pas afirmar que Subirana tingui gaire sort en la tria dels referents de prestigi:

     a) Joe Dispenza és un dels autoajudadors més seguits del món. Però l'èxit dels llibres i sermons d'aquest guru és tan fabulós com el seu descrèdit. Els seus punts de vista respecte a la ment humana no es basen en cap prova consistent: la comunitat científica, ras i curt, els considera delirants.
     b) Barbara Fedrickson, promotora de la psicologia positiva, fonamenta les seves teories en un estudi propi sobre les emocions. Nicholas Brown i altres estudiosos han demostrat els errors i les trampes d’aquest estudi.
      c) Carl R. Rogers, psicòleg clínic, va ser un dels teòrics de la no-directivitat. El comentari de Gregorio Luri sobre les escoles que l’han aplicada és el següent: «Experiències com la de la no-directivitat ja han estat assajades mil vegades en la història de l’educació. I si totes han tingut una història efímera, deu ser per alguna cosa. De fet, és perquè, quan aprenen dels seus errors, les escoles deixen de ser no directives».
     d) David Cooperrider és un dels creadors de la indagació apreciativa, enèsima formulació de la psicologia positiva. Si bé encara és molt jove, aquesta teoria ja ha rebut crítiques severes i no exactament superficials.


5. PSEUDOCIÈNCIA I RELIGIÓ

Dono per descomptat que l'autoajuda, o la psicologia positiva o el coaching, pot oferir de tant en tant algun consell raonable. El problema, com hem vist, és que pretengui basar-se en principis científics. Llavors s'equivoca de mig a mig o menteix desvergonyidament, i es converteix en una pseudociència.

I el fet empipador de la Jornada del 27 de febrer és que la majoria dels conferenciants, si no tots, parlen des de la pseudociència. Bona part dels raonaments, de les conclusions i ―encara pitjor― dels mètodes i teràpies que proposen no tenen credibilitat científica. Els «mestres de vida» són experts, de fet, en un seguit d'especialitats molt properes a l'esoterisme:

-programació neurolingüística
-psicologia transpersonal
-teràpia de polaritat
-logoteràpia
-teràpia gestalt
-astrologia psicològica
-psicologia positiva, autoajuda i múltiples variants
-antroposofia
-etc.

(No em puc estar de recomanar una visita virtual a El Centro.)

Res d’això té l’aval de la ciència en general, ni de la psicologia seriosa en particular.

En conseqüència, el que prediquen els nostres ponents són creences indemostrables. Fa lleig que alguns d’ells ho dissimulin, que amaguin que el terreny en què es mouen no és el de les evidències empíriques, sinó el de la fe, l’espiritualitat i la religió.   

6. CONCLUSIÓ

Més enllà de les bones intencions, els continguts de la Jornada no justifiquen la col·laboració de l’Ajuntament. Els motius es poden resumir en dos.

Pel que fa a la vessant espiritual i religiosa de les intervencions, convé recordar que no és a una administració pública -i laica- que correspon de fomentar-la. Ja fa temps i temps que aquest és un camp reservat a l’esfera privada.

L’altre motiu, també de molt pes, és que Vic presumeix de ciutat educadora. I això compromet. Educar demana coratge, és una responsabilitat que té moments ingrats: davant de segons què, no s’hi val a rentar-se’n les mans i fer-se el distret. Des d’aquest angle educador, els continguts de la Jornada no són valuosos perquè es contradiuen amb el coneixement que a les escoles i universitats es procura transmetre, ensenyar i aprendre. Filant prim són continguts més aviat deseducadors: desmunten el que les aules miren de muntar. És incongruent dir-se ciutat educadora i al mateix temps promoure, com va passar el 27 de febrer, la psicologia transpersonal o la teràpia gestalt, que seria com organitzar un congrés sobre ovnis o sobre astrologia.

La col·laboració de l’Ajuntament en la Jornada fa pensar en un quedar bé molt poc educatiu. Vic potser ha adoptat el títol tan lluent de «ciutat educadora» amb massa lleugeresa, sense acabar de fer-se càrrec de les obligacions ―els moments ingrats, els 'nos'― que se'n deriven. Quina llàstima!

Un paràgraf inquietant al cabaret de Grossman

David Grossman (Jerusalem, 1954) és un dels escriptors israelians més reconeguts. Narrador, assagista i articulista, fa anys que sol figurar a la llista de candidats al Nobel. En català se’n pot llegir l’assaig Escriure en la foscor i les novel·les Tota una vida, segurament el seu llibre més celebrat, i Gran Cabaret. 
     En la vessant cívica Grossman ha destacat pel seu compromís amb la pau i pel rebuig a la política de Netanyahu. S’ha referit sovint a la necessitat de canviar la situació al seu país i ha lamentat el pes excessiu que hi té la religió. Amb Amos Oz i Abraham B. Yehoshua, és un dels puntals de la defensa d’un estat palestí viable. 
     Gran Cabaret, la seva darrera obra (2015, Ed.62, traducció de Roser Lluch), transcorre a l’escenari d’un teatre de Netanya, ciutat costanera d’Israel. Dóvale, el còmic que hi actua, passa de l’humor corrosiu i groller del principi a la narració commovedora, magistralment graduada, d'uns fets que l'han turmentat des de la infantesa.

Acabo la novel·la i la torno a començar. A les primeres pàgines m’encallo en un paràgraf que es fa llegir un cop i un altre:

Al vell antisemitisme ja m’hi havia avesat, fins i tot m’agradava una miqueta, com els contes ensucrats, els savis de Sió, els trols nassuts i barbuts reunits en conclave, degustant tapes, fent proves d’aperitius de lepra amb coriandre i pesta negra, intercanviant receptes de quinoa i verí per a l’aigua de pous, i de vegades sacrificant un nen cristià per Pasqua. «Ei, companys, us heu adonat que aquest any els nens són astringents?». Amb tot això ja hi hem après a viure, ens hi hem acostumat, és part del llegat de la tradició, però de cop i volta et vénen aquells amb el seu nou antisemitisme, què sé jo, no em fa sentir gaire còmode, fins i tot tinc alguna reserva envers ells… No sé com dir-ho sense ―Déu no ho vulgui― ofendre els nous antisemites, però amics, per l’amor de Déu, alguna cosa de la vostra actitud és un xic discordant, no trobeu? Perquè de vegades penso que si un científic israelià, només per posar un exemple, descobrís de sobte un medicament contra el càncer, sí?, un medicament que acabés amb el càncer d’una vegada per totes, aleshores amb tota seguretat us dic que de seguida començarien a sentir-se veus arreu del món, protestes, manifestacions, votacions a l’ONU i escrits a tots els diaris d’Europa: Per què atacar el càncer? I per què destruir-lo? Per què abans no s’intenta arribar-hi a un compromís? Per què utilitzant directament la força? Per què abans no ens posem a la seva pell i observem, per exemple, com ell, el càncer, experimenta la malaltia des de la seva perspectiva? Ah, i no ens oblidem que el càncer té també costats posititus. És un fet, molta gent us dirà que lluitar contra el càncer els ha fet ser més bons! També cal recordar que la investigació del càncer ha portat al desenvolupament de medicaments per a altres malalties, però ara tot això s’acabarà i, a més, amb destrucció! I doncs? No hem après cap lliçó del passat? Hem oblidat les èpoques tenebroses? De fet, que potser hi ha alguna cosa en l’ésser humà que el faci superior al càncer i li doni dret a destruir-lo?

D’entrada veiem desfilar els tòpics ancestrals del «vell antisemitisme»: els savis de Sió, els nassos ganxuts, l’enverinament de pous, el sacrifici del nen cristià per Pasqua, el comentari que el gust dels nens és astringent, etc. Aquesta iconografia s’accepta com una fatalitat que ja no fa gaire mal: «amb això ja hi hem après a viure, ens hi hem acostumat». Com que «és part del llegat de la tradició», resulta innòcua, quasi entranyable. «Fins i tot m’agradava una mica», arriba a dir Dóvale. 
    Però de cop es presenten els nous antisemites. L'humorista no pot evitar «alguna reserva envers ells», i això que no simpatitza pas amb l’ortodòxia religiosa ni amb els falcons de la política. 
    En aquest punt convé fer notar que el terme nous antisemites no és un invent de Dóvale ni de Grossman. D’un temps ençà circula en els medis sionistes, i el món acadèmic també l’ha pres en consideració. Segons els defensors del concepte, el nou antisemitisme es camuflaria en la crítica als governants israelians; seria el plus d’acarnissament o d’hostilitat que contindrien certes manifestacions contràries a Israel. Però l'assumpte és controvertit.
      Existeixi o no el nou antisemitisme, l’any 2012 Grossman va experimentar una cosa que s’hi assembla molt. Al Teatro dell’Elfo de Milà, en plena  presentació de Caduto fuori dal tempo, traducció italiana del seu últim llibre (לזמן מחוץ נופל; Falling Out of Time en anglès; 2011), l’escriptor va haver d’entomar els insults d’uns quants «activistes» que denunciaven una ofensiva militar israeliana: «Nazis, assassins, genocides!» (així, en plural). Si Grossman ―com sap qualsevol que ho vulgui saber― no té ni ha tingut cap responsabilitat política o militar, si a més s’ha significat com a pacifista i opositor al govern, l’única explicació dels fets de Milà és que els agressors van assistir a l’acte amb la sola idea d’encarar-se a un jueu, digués el que digués, pensés com pensés: un jueu prototípic, un jueu que alhora era tots el jueus (d'aquí el plural). 

Torno al llibre. Al monòleg de Dóvale no cal que el científic sigui jueu. El nou antisemitisme sol creure equivocadament que tots els israelians són jueus, i per això ja en té prou amb un científic israelià. Tot seguit la fera es desferma «arreu del món», si bé en un continent més que enlloc: els escrits omplen «els diaris de tot Europa».
     El nucli del paràgraf és tot el fragment sobre el càncer. Em veig incapaç d’etiquetar el marc ideològic que s’hi parodia, però s’hi distingeixen retalls d’un discurs molt del nostre temps, tics retòrics i clixés dialèctics que són pa de cada dia. Així, hi ha el trastocament emocional (el càncer també té sentiments, ens hem de saber posar a la seva pell), la sentència que sembla treta de l’autoajuda (el càncer ens pot fer més bons), el moralisme malaltís (no s’ha d’atacar el càncer, no s’hi ha d’actuar amb violència, no tenim el dret de destruir-lo, s’ha de negociar amb el càncer) o el relativisme ximplet (el càncer no és inferior a l’home).
     L’enginy de Dóvale consisteix a ajuntar dos vents d’avui, molt reconeixibles. El primer, el nou antisemitisme o un fenomen per l’estil. El segon, un marc ideològic en auge sobretot a Occident. No s’ha pas d’entendre que el primer desencadeni el segon, ni a la inversa. Però fent-los bufar junts, Dóvale fa covar a l’espectador i al lector la sospita que, si el primer vent és rotundament odiós, del segon  ―benintencionat i d'aparença inofensiva― no n’hem d’esperar res de bo.

I abans d’abandonar el paràgraf em torno a fixar en el suplement de responsabilitat atribuït a Europa.

Fe en els cigrons

I

Llegeixo la introducció d'un llibre de receptes. En dues pàgines escasses hi trobo una bona mostra d'usos i costums del nostre temps:

• El jo pren la paraula i, amb el sentit del ridícul en suspens, exhibeix una peripècia biogràfica que consta de dos actes: una època difícil i un canvi alimentari que transforma tota la vida. Vaig fer un canvi no només en el meu estil d’alimentació, sinó també en el meu estil de vida. / Vaig descobrir els cigrons en un moment de la vida en què tot eren desajustos. / L’apogeu va arribar amb el descobriment dels cigrons. / Els cigrons em donaven una injecció d’energia tan gran que em mantenia despert i amb una gran vitalitat tot el dia.
• El canvi transformador agafa volada espiritual. Els cigrons em van portar a menjar net i a voler eliminar tot allò tòxic de la meva vida.
• No hi falten, per descomptat, ni la desconfiança envers el coneixement científic ni l’atracció per creences d’altres menes. Vaig buscar filosofies alternatives, diferents de les que m’havien ensenyat a la universitat.
• L’èxit del canvi escapa a la capacitat normal de comprensió. L’emotivitat i la sentimentalitat es desboquen. L’energia, la vida i l’optimisme que em transmetien els cigrons van ser increïbles. / El meu amor pels cigrons és una història apassionada. / Sento com si parlés d’un primer amor, com si estigués perdudament enamorat dels cigrons, però és que és així i penso que així seguirà sent.
• Frases i cigrons es van esquitllant del camp de l’alimentació al de la curació.  Amb els cigrons tots els meus mals van desaparèixer, la meva energia va créixer exponencialment i la meva creativitat i el meu entusiasme van florir com si la primavera hagués ressorgit en mi. / A l’extraordinària incorporació dels cigrons a la meva alimentació no només hi atribueixo la meva recuperació física, sinó també la mental i la transformació emocional. / Els cigrons són un elixir. / Els meus pacients surten de la consulta convençuts que els cigrons seran la panacea que els farà arribar al seu estat de salut més bo.
• La fe dóna un cop de mà a les curacions. Tinc una fe indiscutible en el poder curatiu dels aliments.

II
El text és exactament així, però el lector perspicaç ja s’adona que alguna cosa no lliga: els cigrons, d’alt valor nutritiu, tenen baix nivell de glamur i costa veure’ls com a protagonistes del receptari. El lector perspicaç els pot substituir pel que li vingui més de gust: les amanides, els fideus, els sucs verds…
    Siguin cigrons, amanides, fideus o sucs verds, els aliments es deuen avergonyir amb tanta paraula inflamada i frase rebotida. Ells ja prou que fan la seva feina, prou que dòcilment es deixen tallar, trinxar, esprémer, batre, liquar, coure, menjar... Si els pertoca ser amargs, no es descuiden l’amargor; tampoc s’equivoquen ―que se sàpiga― quan han de ser picants... Es comporten d’acord amb la seva naturalesa. Compleixen amb la seva composició. Però el temps nostre, desagraït, projecta damunt d’ells il·lusions místiques, els carrega de responsabilitat, els atorga poders o els fa ser xarops i antibiòtics.
    El llibre en qüestió ha tingut un gran èxit. A casa mateix l’hem fet servir sovint, i si unes receptes són delicioses les altres encara ho són més. Segur que aviat tornarem a buscar-hi idees. També és segur que jo no tornaré a llegir la introducció.

Força de voluntat, força de la por

Fa sis o set anys que no fumo. Un parent em felicita ―diu― per la força de voluntat que tinc. Li agraeixo el compliment però fujo d’estudi: li hauria d’explicar que s’equivoca.
    Jo tenia intenció de deixar de fumar però no tenia força de voluntat. Les abstinències em duraven uns quants dies, un parell de setmanes tirant llarg. Entremig passaven anys, una vintena ben bona abans no em va socórrer la força, la força de la por.
    La por havia nascut entre afonies, tos i faringitis. Creixia en tanatoris i enterraments i s’engreixava amb els tumors imaginaris que m’espantaven cada cert temps. Anava ocupant lloc i més lloc fins que gairebé sense lluita va tombar l’addicció. Per ara continua imbatible. És la mestressa. Ella mana, ella disposa.
    L’addicció de fumar s’ha convertit en por de fumar. Tants penjaments que es diuen de la por i tant que jo li dec. Em toca estimar aquesta força que m’ha arribat als quaranta repicats. Per res del món la vull perdre.

Boadella i pujolisme

I
El Pujol Soley ha superat el Pujol Ubú. Boadella ho ha reconegut amb esportivitat. En efecte, la realitat anava molt més plena que els dos maletins de l’obra d’Els Joglars. Res a dir: tot i la multitud dels que ja ho sabien, també en som uns quants els que ―com Boadella o la germana de Pujol― no ens imaginàvem un escàndol de tanta envergadura.

II
L’afany rampinyador del pujolisme no coneix límits. Fins i tot fora d’escenari les seves grapes es fan notar. És tan així que Boadella ha de veure com li perilla un dels títols que l’enorgulleixen més, aquell al qual va dedicar tantes batalles i que ell es va autoconcedir: el de Traïdor Nacional de Catalunya (Diarios de un francotirador, 29 de juliol del 2009).  I és que si avui es lliurés el guardó, un bon candidat a rebre’l seria Jordi Pujol i Companyia, que ha arreplegat un munt de mèrits i bitllets difícil d’igualar. I quina imatge més torbadora, la de Pujol i Boadella disputant-se la mateixa corona!

III
Amb el títol de Traïdor Nacional, com se sap, Boadella va canviar l’agenda de contactes i compromisos. Els seus nous amics el van acollir entusiasmats. Des de llavors li acosten micròfons, el fan pujar a púlpits i tribunes, l’aplaudeixen, el paguen i l’homenatgen. El tenen per un heroi que ha descobert la veritat i que, armat de valor, la predica sense descans: els catalans patim una epidèmia de paranoia.
    Però aquests amics no saben que Boadella interpreta un paper. El pujolisme ha trasbalsat  el país. Cert. Però als espectadors rasos l’experiència ens ha tornat més subtils. Ens ha afinat la vista i l’oïda. Estem curats d’espants i difícilment ens tornaran a enredar. Per això no ens passa per alt que Boadella fa comèdia. Sempre li acabem atrapant l’excés de postís i de màscara, els estrips de la disfressa, les pífies del guió. Vet aquí, en definitiva, un actor que no encerta el traç en el dibuix del personatge. I vet aquí un personatge que fluixeja i deixa a la vista tota l’artificiositat.

IV
Valguin d’exemple tres moments caçats al vol:

 a) Sobre la llengua catalana Boadella ha assegurat unes quantes vegades que «no va ser perseguida ni prohibida de manera brutal».
    Aquesta afirmació podria sonar convençuda si anés acompanyada d’altres afirmacions del mateix nivell i rigor, tals com «Els ovnis ens vigilen», «L’arribada de l’home a la Lluna va ser un engany de la NASA» o «Demà soparé amb Elvis Presley i Michael Jackson».
    Però no ens consta que Boadella hagi abraçat cap pseudociència o que sigui devot de teories conspiratòries. La frase sobre el català, doncs, sona tan impostada que no cal donar-hi més tombs.

 b) Diarios de un francotirador: entrada corresponent al 4 de novembre del 2011. Matí a cal matrimoni Boadella-Caminal. Tot esmorzant, marit i muller es posen a criticar les casulles de Rouco Varela per poc sumptuoses, i es pregunten «por qué poseyendo un arsenal de ornamentos espléndidos, [Rouco] tiene que celebrar los ritos revestido con sedalinas tan vulgares».
    Resulta que el cardenal tira massa a plebeu i desafia la pompa i la jerarquia tèxtil. Això explica que Boadella ―home de parenostre diari, defensor de les essències més pures de l’Església― no participés en les manifestacions massives a favor de la Família i la Vida (Madrid, 2005 i 2014). Com que entre els impulsors hi havia Rouco i el Camí Neocatecumenal, organització de marcada tendència progre-hippiosa, sembla evident que aquelles gentades, aparentment decoroses i moderades, eren de fet un ramat d’esparracats, revolucionaris i llibertins.
    En canvi, el cardenal Cañizares, arquebisbe de València, ja és una altra cosa. El setembre del 2015, intuint que amb la Constitució no n’hi haurà prou i que Déu hi haurà de fer més que nosaltres, va convocar a la catedral de la ciutat una vetlla per la unitat d’Espanya. Justa la fusta! Aquesta és la cerimònia on Boadella s’hauria de trobar còmode, un ritual amb bona vestimenta, en format no gregari, sense pudor d’ovella, una pregària a mida de dues de les seves militàncies més estimades: l’integrisme catòlic i la integritat territorial espanyola.
     Però l’artista no hi va ni treure el nas. Impossible empassar-se’l, aquest Boadella!

 c) En el programa La Sexta Noche del 8 de novembre del 2014, durant un debat amb Xavier Sardà sobre la consulta de l’endemà (9N), a Boadella se li escapa: «Jo crec que es pot negociar sobre tot però hi ha coses que em semblen innegociables» (minut 14).
    És ben bé que no s’ho ha preparat. La falta d’assaig desdiu d’un professional de trajectòria tan fecunda, sempre tan primmirat en la composició d’escenes i personatges. Boadella sucumbeix a la supèrbia: no estudia el paper i ho fia tot a la improvisació. Però el talent no dóna per tant.

V
No hi fa res que nosaltres vegem el truc, o el llautó, de Boadella. El que convindria és que no l’hi veiessin els seus amics, que podrien tenir un disgust dels grossos.