Trump, Moore i Lichtman

Dels poquíssims que van pronosticar públicament la victòria de Donald Trump (tres o quatre humans i un sistema d’intel·ligència artificial anomenat MogIA), no n’hi ha dos de més oposats que Michael Moore i Allan Lichtman. El mateix pronòstic, dos encerts ben diferents.


El dia 28 de juliol Michael Moore va publicar les «Cinc raons per les quals Trump guanyarà». Tothom li ha reconegut el mèrit, naturalment. Però ja és hora de constatar que el seu encert és d’allò més estrany.
      El director de Roger & me (1989), Bowling for Columbine (2002) o Fahrenheit 9/11 (2004) s’ha distingit des de sempre per furgar en les qüestions més polèmiques de la política i la societat dels Estats Units, com la pobresa causada pel gran capital, la venda d‘armes, la primera elecció de George W. Bush o la guerra de l’Irak. Però per damunt de tot Michael Moore ha excel·lit en la falta de rigor, i els seus celebrats documentals són invencibles en l’ús de dades poc fiables.
      Sobta que algú tan poc amic de l’exactitud i la finor analítica, tan inclinat a no filar prim, arribés a percebre al juliol el petit tant per cent de vots ―unes dècimes escasses― que al novembre han donat la Casa Blanca a Trump. És innegable que, en tant que Michael Moore, el multipremiat cineasta es va equivocar: la precisió del pronòstic és impròpia d’un director com ell, i el seu és un dels encerts més inversemblants de la història. Al Michael Moore que coneixem li hauria escaigut, per fidelitat a la seva trajectòria, una altra mena de vaticini, no cal dir que errat.


Allan Lichtman, professor d’història política de l’American University de Washington, també va anunciar la victòria de Trump. Des de 1984 aquest acadèmic prediu amb èxit el guanyador de les eleccions presidencials. Ho fa aplicant un sistema ―concebut per ell mateix i el científic Vladimir Keilis-Borok (The Keys to the White House) ―que es basa en 13 preguntes sobre la situació econòmica i política del país.
      Així com el de Moore és un encert per equivocació ―un encert degut al fet que Moore deixés de ser Moore per unes hores o uns dies―, el de Lichtman és convincent i meticulós, sense cap afany d’extravagància, ben assentat en la rutina dels vuit encerts precedents. Fidel a si mateix, Lichtman ha sigut Lichtman i per novè cop consecutiu el mètode Lichtman no li ha fallat.
      Tant de bo, a més, que l’home no hagi perdut els dots analítics, perquè acaba de predir (16 de novembre) que abans d’un any el president Trump serà destituït: els mateixos congressistes republicans ―segons el professor― se’n voldran desempallegar. El vaticini, amb franquesa, sembla molt arriscat. Però és tan llaminer que, admirador de Lichtman com m’he tornat, em ve molt de gust confiar-hi.

Ens tocarà la Grossa

Tinc moments d’optimisme, estones i tot. Deu ser frívol, això, en dies tan emboirats com els que vivim a Occident. Però jo em faig la il·lusió que dimecres al matí ens haurà tocat Clinton i que taparem uns quants forats. Em recreo en el que asseguren d’ella els entesos: és la política més ben preparada de la història americana. I m'agrada recordar que, durant les primàries demòcrates de fa vuit anys, algunes veus sàvies avisaven que la Hillary era fins i tot preferible a l’Obama, de qui estàvem enamorats.

Si els seus defectes, a més, són la llarga experiència, l’ambició, l’astúcia, el càlcul, una certa fredor i altres de similars, ja només veig raons per saltar i ballar. Amb aquests defectes, trobo, calen molt poques virtuts.

Salut, senyora presidenta!

Geòrgia i Jordi

A partir del segle XII es va difondre la creença equivocada que el nom de Geòrgia derivava de Jordi (en concret de Γεώργιος, Gueórguios, Jordi en grec). Però Geòrgia deriva de گرجی, Gurji, paraula del persa antic que designava aquella terra. La semblança fonètica entre Geòrgia i Gueórguios, innegable, és purament casual.

     Fer derivar Geòrgia de Jordi és un cas d’etimologia popular, fenomen que consisteix a basar l’origen d’una paraula en una creença generalitzada i no en l’estudi científic. Però les etimologies populars tenen vida llarga perquè no acostumen a ser del tot gratuïtes o arbitràries: normalment transmeten una certa lògica i s’aprofiten de fets més o menys objectius, sovint de caràcter històric.

     La falsa etimologia de Geòrgia ―més enllà de la similitud entre dues paraules― es fonamenta en el fet que el país va adoptar el cristianisme en època molt primerenca. Al segle IV ja era la religió de bona part del territori i al segle V es va traduir la Bíblia al georgià. Amb el cristianisme també hi va arrelar la devoció per sant Jordi, que es va anar fent extraordinària. El sant mateix ―segons una font mítica, difícil de confirmar― va correspondre a tanta estimació participant sobre el terreny en la victòria que els georgians van obtenir contra els seljúcides a la batalla de Didgori (1120). No és estrany, així, que el geògraf i historiador Vakhushti Bagrationi escrivís al segle XVIII que hi havia en tot el país 365 esglésies amb el nom de Sant Jordi, una per a cada dia de l'any.

     Ja al segle XXI, el lligam entre sant i país s’ha reforçat encara més amb l’adopció el 2004 de la bandera «de les cinc creus» com a símbol oficial. En desús des de l’edat mitjana, aquesta bandera té com a element central la creu de sant Jordi, igual que la d’Anglaterra. A l’escut, també oficialitzat el 2004, hi figura el sant matant el drac. Arribats a aquest punt, no cal dir quin és el patró del país.

     En definitiva: tot i que Geòrgia no deriva de Jordi, Geòrgia és un dels països més jordívols que es coneixen.



Literatura i crítica (I): La fragilitat de l'artista segons Víctor Català

Al «Pòrtic» de Caires vius, Víctor Català descriu de manera exacta la fragilitat de l’artista:

(...) La fortalesa perforadora del parer aliè és extraordinària i es necessita d’una serenitat de visió, d’un sentiment de convicció i d’un instint de defensa més extraordinaris encara per a resistir-li. L’artista, el cercador-obrador de bellesa, precisament per l’altíssim sentit que dóna a les coses, per sa eterna tirada cap a les perfeccions de l’ideal, sent més que ningú els falliments de la seva obra, amida amb més equitat que els altres la immensa distància que va de la petitesa realitzada a la grandesa cobejada, i anc que ell sol la té, la intuïció de l’obra seva, desconfia de les pròpies forces i està propens a desanimar-se quan, a més dels obstacles naturals amb què ha de lluitar per a salvar aquesta distància, li posen al pas, amb millor o pitjor intent, nous obstacles postissos que l’entrebanquin i, amb l’excusa d’aclarir-li el camí, li fulminen el llamp de l’anatema que l’encengui; car ell, en les hores de dubte i tempestat interna, no ho mira pas, si el llamp ve de veritables Júpiters, únics, en tot cas, que tindrien dret a fulminar-lo, o si els que l’aturen perquè no es desencamini ho fan amb el coneixement dels ben encaminats; ell no hi veu més que la concordança de desconfiances pròpies i alienes que cau sobre son obra, i la vàlua negativa d’aquesta que tals desconfiances acusen.(...)

L’artista, «cercador-obrador de bellesa», individu «amb eterna tirada cap a les perfeccions de l’ideal», coneix la «immensa distància» entre la «petitesa realitzada» (el que ha fet) i la «grandesa cobejada» (el que voldria haver fet). No està satisfet, doncs, conscient com és dels «falliments de la seva obra»: «desconfia de les pròpies forces», massa migrades.
     A més d’aquests «obstacles naturals», que sap que mai podrà superar del tot, l’artista se les heu amb els «nous obstacles postissos», que són els parers aliens. Qualsevol crítica adversa, encara que sigui fruit de la ignorància, pot tenir una «fortalesa perforadora» (és a dir, una força destructora) si no s’encaixa amb «serenitat de visió, sentiment de convicció i instint de defensa». Cosa difícil per a l’artista, que es troba ple d’inseguretats, sumit en «hores de dubte i tempestat interna».
     En un article d’uns anys enrere Quim Monzó tocava el mateix punt i deia que l’escriptor que se’n surt és el que sap acceptar el desacord entre l’ideal, inabastable, i els resultats reals, decebedors: el que, sense rendir-se, pot suportar la «immensa distància entre la petitesa realitzada i la grandesa cobejada». En definitiva, el que persevera tot i les decepcions.
     Així, saber conviure amb les decepcions és un component imprescindible de la serenitat de visió, el sentiment de convicció i l’instint de defensa que l’artista necessita.
     Això, que val per a l’art, és aplicable a molts altres camps de la vida: la docència, la política…

Umberto Eco i la memòria (I)

Nét, estudia de memòria

Arran de la mort d’Umberto Eco (19 de febrer del 2016), ha tornat a circular la carta que el 3 de gener del 2014 l’escriptor va adreçar al seu nét des de les pàgines de L’espresso. «Estimat nét, estudia de memòria», la va titular el diari.
     Eco hi defensa sense complexos la memòria i la memorització. De moment la tradueixo al català i hi afegeixo algun aclariment. Valdrà la pena, més endavant, entretenir-s'hi una altra estona:

Estimat nét,

No voldria que aquesta carta nadalenca sonés massa deamicisiana [1] i exhibís consells sobre l’amor al proïsme, a la pàtria, al món, i altres per l’estil. No hi pararies atenció i, al moment de posar-los en pràctica (tu adult i jo traspassat), el sistema de valors seria tan diferent que probablement les meves recomanacions ja haurien caducat.

    Per això em voldria centrar només en una recomanació que pots posar en pràctica des d’ara mateix, mentre navegues amb la tauleta, cosa que no cometré l’error de desaconsellar-te, no tant perquè semblaria un avi rondinaire sinó perquè jo també ho faig. Com a màxim et puc recomanar, si de cas passes per un dels centenars de webs porno que mostren de mil maneres la relació entre dos éssers humans, o entre un ésser humà i un animal, que procuris no creure’t que el sexe és això, força monòton d’altra banda, perquè es tracta d’una escenificació que et privarà de sortir de casa i de mirar les noies reals. Parteixo de la base que ets heterosexual; si no, adapta les meves recomanacions al teu cas. Fixa’t en les noies de l’escola o d’on vagis a jugar, perquè són millors les reals que les televisives i un dia et donaran més satisfaccions que les noies en línia. Creu aquell que té més experiencia que tu (i si m’hagués limitat al sexe de l’ordinador, el teu pare no hauria nascut mai, i tu qui sap on series, més aviat no series enlloc).

    Però no és d’això que et voldria parlar, sinó d’una malaltia que ha afectat la teva generació, i fins i tot la dels nois més grans que tu, potser ja universitaris: la pèrdua de la memòria. És veritat que si vols saber qui va ser Carlemany o on para Kuala Lumpur només has de prémer alguna tecla i internet t’ho diu de seguida. Fes-ho quan calgui, però després intenta recordar el que hagis llegit per no haver-ho de buscar una segona vegada si un dia ho necessites imperiosament, per exemple per a un treball a l’escola. El perill és que, com que saps que l’ordinador t’ho pot dir a l'instant, perdis el gust de ficar-t’ho al cap. Seria una mica com si, havent après que per anar del carrer Tal al carrer Tal Altre hi ha l’autobús o el metro que t’hi traslladen sense cansar-te (cosa comodíssima, i fes-ho sempre que tinguis pressa), pensessis que ja no hi ha necessitat de caminar. Però si no camines prou et converteixes en «diversament hàbil», com es diu avui per referir-se a qui s’ha de moure amb cadira de rodes. D’acord, ja sé que fas esport i que així mous el cos, però tornem al teu cervell.

    La memòria és un múscul com els de les cames. Si no l’exercites s’atrofia i et converteixes (des del punt de vista mental) en diversament hàbil, o sigui (parlem clar) en idiota. I a més, com que quan ens fem vells hi ha el risc que aparegui l’Alzheimer, una de les maneres d’evitar aquest desagradable incident és exercitar sempre la memòria.

    Vet aquí, doncs, la meva dieta. Cada matí aprèn-te algun vers, un poema breu o, com ens van fer fer a nosaltres, «La cavallina storna» o «Il sabato del villaggio» [2]. Fins i tot pots jugar amb els amics a veure qui en recorda més tros. Si no t’agrada la poesia, fes-ho amb les alineacions de futbol. Però atenció, que no s’hi val a saber només els jugadors de la Roma d’avui, sinó també els dels altres equips, i encara els dels equips d’abans (afigura’t que jo recordo l’alineació del Torí quan l’avió de l’equip es va estavellar a Superga amb tots els jugadors a bord: Bacigalupo, Ballarin, Maroso, etc.). Fes concursos de memòria, si pot ser sobre els llibres que hagis llegit (¿qui viatjava a la Hispaniola a la recerca de l’illa del tresor? Lord Trelawney, el capità Smollet, el doctor Livesey, Long John Silver, Jim…). Comprova si els teus amics recorden com es diuen els criats dels tres mosqueters i de D’Artagnan (Grimaud, Bazin, Mousqueton i Planchet)… I si no volguessis llegir Els tres mosqueters (no saps pas què et perdries), fes-ho, què sé jo, amb qualsevol de les històries que hagis llegit.

    Sembla un joc (i és un joc) però ja veuràs com el cap se t’omplirà de personatges, històries, records de tot tipus. Et deus haver preguntat per què fa un temps els ordinadors s’anomenaven cervells electrònics: és perquè van ser concebuts segons el model del teu (del nostre) cervell. Però el nostre cervell té més connexions que un ordinador, és una espècie d’ordinador que portes a sobre i que creix i s’enrobusteix amb l’exercici, mentre que l’ordinador que tens a la taula perd velocitat a mesura que el fas servir i al cap d’uns anys l’has de canviar. En canvi, el teu cervell avui dia pot durar fins a noranta anys i a noranta anys (si l’has tingut en exercici) recordarà més coses de les que recordes ara. I de franc.

    Hi ha, a més, la memòria històrica, aquella que no s’ocupa dels fets de la teva vida o de les coses que has llegit, sinó del que va passar abans que nasquessis.

    Si avui vas al cine has d’entrar a una hora determinada, quan la pel·lícula comença, i si ja ha començat algú et dóna la mà, per dir-ho així, i t’explica què està passant. A la meva època es podia entrar al cine a qualsevol hora, a mitja sessió i tot. S’hi arribava quan ja passaven coses i s’intentava entendre què havia passat abans (després, quan la pel·lícula tornava a començar des del principi, es comprovava si s’havia entès tot bé ─a més del fet que, si la pel·lícula t’havia agradat, et podies quedar i tornar a veure la part que ja havies vist). Doncs mira, la vida és com una pel·lícula d’aquells temps. Nosaltres entrem a la vida quan ja han passat moltes coses, des de fa centenars de milers d’anys, i és important aprendre què va passar abans que nasquéssim; serveix per entendre més bé per què avui passen moltes coses noves.

    Ara l’escola (a més de les teves lectures personals) t’hauria d’ensenyar a memoritzar el que va passar abans del teu naixement, però resulta que no ho fa bé, perquè diverses enquestes ens diuen que els nois d’avui, fins i tot els que ja van a la universitat, si van néixer per exemple el 1990 no saben (i potser no volen saber) què va passar el 1980 (i ja no diguem cinquanta anys enrere). Les estadístiques ens diuen que, si se’ls pregunta qui era Aldo Moro, n’hi ha que responen que era el cap de les Brigades Roges, quan en realitat va ser assassinat per les Brigades Roges.

    I no parlem de les Brigades Roges! Han quedat com una mena de cosa misteriosa per a molts, i això que eren ben actuals fa poc més de trenta anys. Jo vaig néixer el 1932, deu anys després de l’ascens del feixisme, però encara sabia qui era el primer ministre durant la Marxa sobre Roma (¿què és, això?) [3]. Potser l’escola feixista m’ho havia ensenyat per mostrar-me com era d’estúpid i dolent aquell ministre («el poruc Facta») que els feixistes havien substituït. D’acord, però al cap i a la fi ho sabia. I a més, a part de l’escola, un noi d’avui no sap qui eren les actrius del cine de fa vint anys, mentre que jo sabia qui era Francesca Bertini, que actuava en les pel·lícules mudes vint anys abans del meu naixement. Potser perquè fullejava revistes velles amuntegades al traster de casa, però justament t’animo a fullejar també revistes velles perquè és una manera d’aprendre les coses que passaven abans que nasquessis.

    ¿Però per què és tan important saber què va passar abans de nosaltres? Doncs perquè molts cops el que va passar t’explica per què avui passen certes coses, i en tot cas, com amb les alineacions del futbol, és una manera d’enriquir la nostra memòria.

    Adona’t que això no ho has de fer només amb llibres i revistes. Ho pots fer molt bé amb internet mateix, que has d’utilitzar no solament per xatejar amb els amics sinó per xatejar (com si diguéssim) amb la història del món. ¿Qui eren els hitites? ¿I els camisards? ¿I com es deien les tres caravel·les de Colom? ¿Quan es van extingir els dinosaures? ¿L’arca de Noè podia tenir timó? ¿Com es diu l’avantpassat del bou? ¿Hi havia més tigres fa cent anys que ara? ¿Què era l’Imperi de Mali? ¿I qui parlava, en canvi, de l’Imperi del Mal? ¿Qui va ser el segon papa de la història? ¿Quan va aparèixer el Topolino? [4]

    Podria continuar fins a l’infinit, i tot serien aventures boniques de descobrir. I de recordar. Vindrà el dia que seràs vell, i et sentiràs com si haguessis viscut mil vides,  perquè serà com si haguessis estat a la batalla de Waterloo, com si haguessis assistit a l’assassinat de Juli Cèsar o fossis a prop del lloc on Berthold el Negre, barrejant substàncies en un morter amb la intenció de trobar la manera de fabricar or, va descobrir la pólvora per error i va explotar (i ja li va estar bé) [5]. En canvi, els amics teus que no hagin cultivat la memòria hauran viscut només una sola vida, la seva, que segurament haurà sigut molt melancòlica i pobra d’emocions.

    Cultiva la memòria, així és que per demà aprèn de memòria «La vispa Teresa» [6].

———————-

1. Deamicisiana: La literatura d’Edmondo De Amicis (1846-1908) es caracteritza, entre altres coses, per l’afany moralitzador. La seva obra més llegida és Cor (Cuore en italià), el diari personal d’un nen de Torí, que inclou el conte titulat «Marco, dels Apenins als Andes», a partir del qual es va fer la famosa sèrie de dibuixos animats.

2. «La cavallina storna» i «Il sabato del villaggio» són poemes molt coneguts de la literatura italiana, de Pascoli i Leopardi respectivament.

3. La Marxa sobre Roma va tenir lloc el 1922, deu anys abans del naixement d’Eco. Va consistir en la concentració a Roma d’esquadrilles feixistes (uns 40.000 camises negres) i va desembocar en el nomenament de Mussolini com a cap del govern. Amb la pregunta entre parèntesis l’autor suggereix que és un fet ja força ignorat pels joves.

4. Topolino, ‘ratolí’, és la designació popular de la primera versió del Fiat 500, un petit cotxe que es va fabricar entre els anys 1936 i 1955. No sembla probable que Eco es refereixi a Micky Mouse, el personatge de Disney, italianitzat també com a Topolino.

5. Berthold el Negre va ser un alquimista alemany del segle XIV a qui s’atribueix, de manera molt discutible, el descobriment de la pólvora a Europa.

6. «La vispa Teresa» és un poema infantil, molt popular, de Luigi Salter (segle XIX).



Jordi de Capadòcia, soldat cristià de l'Imperi

Val la pena complementar l’apunt del 10 de maig («De Jordi de Capadòcia a Jordi Puntí de Manlleu») amb algun comentari sobre el marc polític i religiós de l’època de sant Jordi, la inexistència del qual (entre els anys 270 i 303) transcorre tota en terres romanes. La Capadòcia, per exemple, és província de l’Imperi des del 17 aC.

Així mateix, des de mitjan segle I aC els romans dominen la regió mediterrània del Pròxim Orient. Hi han instaurat les províncies de Síria, Judea i Aràbia, que corresponen grosso modo als estats actuals de Síria, Líban, Israel, Palestina i Jordània. Durant el segle I dC, a Judea s’hi viuen dos fets de gran transcendència: d’una banda, el naixement del cristianisme; de l’altra, la destrucció del Segon Temple de Jerusalem l’any 70, episodi catastròfic per al judaisme.

L’any 132 els jueus es tornen a alçar contra Roma en la revolta de Bar Kokhebà. L’emperador Adrià arrasa Jerusalem, la reconstrueix com a ciutat romana, en canvia el nom pel d’Aelia Capitolina i prohibeix als jueus d’entrar-hi (135). També com a represàlia, la denominació de Judea ―que remet a ‘jueu’ i ‘judaisme’― és substituïda per la de Síria Palestina. S’estableix una nova divisió territorial: província de Celesíria (Syria-Coele al mapa), amb capital a Antioquia; província de Síria Fenícia, amb capital a Tir; província de Síria Palestina, amb capital a Cesarea Marítima; i província d’Aràbia.

Per completar el dibuix de l’època, convé recordar que al segle III, i malgrat les persecucions, el cristianisme ja s’ha propagat pel Pròxim Orient i per bona part de l’Àsia Menor (Tars, Capadòcia, Efes, Nicea, Colosses, etc.). Aplega, a més, comunitats molt considerables tant a l’Àfrica (Alexandria, Cirene o Cartago) com a Europa (força ciutats gregues o Roma). Ben aviat, al segle IV, Armènia, Geòrgia i el mateix Imperi Romà l’adoptaran com a religió oficial.

Un home del final del segle III, natural de Judea o de la Capadòcia, soldat de l’exèrcit romà i de religió cristiana: en això, i probablement només en això, la figura de Jordi sembla prou versemblant…

De Jordi de Capadòcia a Jordi Puntí de Manlleu

Eu estou vestido com as roupas
e as armas de Jorge

1. EL PRIMER JORDI DE CAPADÒCIA

Sembla que l’episodi més gloriós de la vida de sant Jordi, el del drac i la princesa, va tenir lloc a la ciutat líbia de Silene. Però hi ha fonts que el situen a Beirut, i altres a la Capadòcia. N’hi ha que no parlen de cap indret determinat. I segons Joan Amades, els fets van passar a Montblanc.

Si he de decidir, jo em decanto per la vila de la Conca de Barberà, tot i que les nostres terres li venien poc de passada, al sant. Però el caràcter llegendari de l’episodi l’allibera de la necessitat de versemblança.

En canvi, queda fora de discussió que sant Jordi era de la Capadòcia. Hi va néixer entre els anys 270 i 285. Mort el pare ―oficial de la milícia romana―, la mare (Policrònia) i el fill es van traslladar a la ciutat natal d’ella, Diòspolis, també anomenada Lydda i avui coneguda com a Lod (a la llavors província romana de Síria Palestina, actualment Israel). Allà el noi va ser educat en la fe cristiana i, un cop major d’edat, va entrar a l’exèrcit, com el pare.

Segons una altra versió, Jordi va néixer a Diòspolis, on el seu pare ―ell sí originari de la Capadòcia― hauria sigut destinat i on s’hauria casat amb Policrònia, noia del lloc. En aquest cas el sant encara seria capadocià, si bé només per herència. Capadocià lato sensu, diríem.

El jove Jordi va passar de Diòspolis a Nicomèdia ―la ciutat avui turca d’Ízmit, situada a tocar de Bizanci (Isanbul)― i va formar part de la guàrdia personal de Dioclecià, l’emperador romà. Però aquest, al cap de poc, va emprendre la gran persecució contra els cristians. Jordi no va renegar de la seva fe, i Dioclecià, contrariat, va ordenar que el torturessin. Com que es mantenia fidel a Crist, els turments que el futur sant va haver de patir no tenen fi ni compte. En això hi va influir el fet que tardés tant a morir-se del tot, atès que ―es veu― va ressuscitar tres vegades. Entre aquestes i altres meravelles el martiri es va allargar fins a set anys. La viquipèdia russa el divideix en fases i, amb un rigor exemplar, el descriu sense plànyer-hi cap detall per esgarrifós que sigui.

Jordi no va morir definitivament fins que el van decapitar el 23 d’abril del 303. El seu cos va ser enterrat a Diòspolis (Lydda/Lod), on els cristians el van començar a venerar com a màrtir. De seguida va guanyar una popularitat tan fabulosa, que l’any 494 el papa Gelasi I el va santificar. Però ja aleshores se sospitava que Jordi no complia les condicions per a la santedat: les dades biogràfiques no tenen base històrica, i el martiri no supera cap examen de versemblança ni donant per certs uns quants miracles. La seva figura obeiria, sembla, a un arquetip mític que es perd en la nit dels temps. Gelasi I es va empescar una fórmula ben enginyosa per rentar-se’n les mans: «Jordi serà un d’aquells sants venerats pels homes, els actes del qual només coneixerà Déu».

Així doncs, tot indica que sant Jordi és tan llegendari com el drac i la princesa. Una cosa, però, continua segura: encara que sense existència real, el nostre patró va ser, d’una manera o d’una altra, de la Capadòcia. A totes les enciclopèdies i viquipèdies (més de 70) es fa referència, des de les primeres ratlles, al lligam del cavaller inexistent amb aquesta regió de l’Àsia Menor, sigui quin sigui el títol de l’article: «Jordi de Capadòcia» (espanyol o gallec), «Sant Jordi» (català, occità, anglès, italià, portuguès, grec, aragonès o esperanto), «Jordi (sant)» (alemany, neerlandès o llatí), «Jordi victoriós» (rus o búlgar). Serveixi d'exemple la viquìpèdia més autoritzada en aquest terreny, la del país caucàsic que, segons una falsa etimologia popular, porta el nom de Jordi: Geòrgia. Diu el bell alfabet georgià:

 წმინდა გიორგი [‘Sant Jordi’] (დაახ. 275 — გ. 23 აპრილი, 303, ნიკომედია) — კაპადოკიელი [‘Capadòcia’] დიდებული, რომის იმპერიის მსახური, რომელიც ქრისტიან დიდმოწამედ შერაცხეს. მართლმადიდებელი ქრისტიანობის ერთ-ერთი ყველაზე პატივცემული წმინდანი. უკვდავყოფილ […]

A la viquipèdia francesa l’article es titula «Jordi de Lydda». Però igualment s'hi reporta la versió del mite en què el sant neix a la Capadòcia.

 

 2. EL SEGON JORDI DE CAPADÒCIA

Hi ha constància d’un altre Jordi, verídic, que podria haver nascut a la Capadòcia i que va ser bisbe d’Alexandria. Home sense escrúpols, tirà indesitjable, va morir assassinat cruelment l’any 361.

Aquest segon Jordi només té entrada a sis viquipèdies, però totes de molt pes. I d’acord amb criteris històrics, és a ell que escau el títol de «Jordi de Capadòcia». Així es titula el seu article a la viquipèdia anglesa, l’alemanya, la francesa i la catalana. Les viquipèdies italiana i portuguesa opten per anomenar-lo «Jordi d’Alexandria» i «Jordi de Laodicea» respectivament.

Però «Jordi de Laodicea» (viquipèdia portuguesa) és una denominació que presenta inconvenients. D’entrada no consta que el personatge tingués relació amb cap ciutat anomenada Laodicea. D’altra banda, i segons les viquipèdies anglesa, àrab i catalana, el de Laodicea és un tercer Jordi, filòsof d’Alexandria, que va participar en la controvèrsia sobre la doctrina de la Trinitat (segle IV). Cal avisar, però, que aquí s’endevina un embull difícil d’aclarir. No seria estrany, per exemple, que aquest tercer Jordi fos un desdoblament, amable i bondadós, del segon. I això sense perdre de vista que tant el segon com el tercer podrien haver prestat la seva biografia ―en versió blanquejada, això sí― al primer Jordi de Capadòcia, sant Jordi.

Que els erudits prenguin la paraula.

 
3. JORGE BEN, DEL BRASIL

Al segle IV sant Jordi ja rebia encàrrecs i feia serveis per tot el Pròxim Orient. Tan generós es devia mostrar, que més endavant els musulmans també el veneraven. Llavors, sobretot arran de les croades, el culte al sant es va generalitzar a Occident. I d’aquí va arribar, al cap d’uns segles, al Nou Món.

Al Brasil el celebradíssim sant Jordi és patró de la cavalleria de l’exèrcit i dels escoltes, i patró extraoficial de Rio de Janeiro. Més enllà del catolicisme, també l’han adoptat diverses religions afrobrasileres, com el Candomblé o la Umbanda, que assimilen el sant a les divinitats Ogum, Oxossí o Odé. (Sobre això es poden trobar moltes més notícies en aquesta pàgina del bloc Del Brasil al Raval de Gerard Viader i Taíza Brito.)

La viquipèdia portuguesa reserva l’article «Jorge da Capadócia» a la cançó que el cantant brasiler Jorge Ben ―o Jorge Ben Jor― va dedicar al sant, la més cèlebre entre les moltes que parlen de Jorge, São Jorge o Jorge de / da Capadócia en la música del país americà.



Jorge Ben

Amb la lletra d’una pregària, la cançó expressa la confiança que, gràcies a la protecció de Jordi ―la vestimenta i les armes del cavaller―, els enemics fracassaran. En l’enumeració dels possibles atacs semblen ressonar-hi els mals infligits al sant durant el martiri. Els protegits de Jordi resten feliçment invulnerables, esclar. I els enemics en surten malparats, però no són destruïts.

Aquí s’hi pot escoltar la cançó, del disc Solta o pavão (1975). I aquí una versió en directe, del disc i DVD Acústico MTV (2002.

JORGE DE CAPADÓCIA

Jorge da Capadócia!
Jorge sentou praça na cavalaria,
eu estou feliz porque eu também
sou da sua companhia.
Eu estou vestido com as roupas
e as armas de Jorge,
para que meus inimigos tenham pés
e não me alcancem,
para que meus inimigos tenham mãos
e não me toquem, para que meus inimigos tenham olhos
e não me vejam,
e nem mesmo pensamento eles possam ter
para me fazerem mal.
Armas de fogo o meu corpo não alcançarão,
facas e espadas se quebrem
sem o meu corpo tocar,
cordas e correntes se arrebentem
sem o meu corpo amarrar.
Pois eu estou vestido
com as roupas e as armas de Jorge.

Jorge é da Capadócia, viva Jorge!

Jorge é da Capadócia, salve Jorge!

Perseverança ganhou do sórdido fingimento

e disso tudo nasceu ou amor.

Jorge da Capadócia!

JORDI DE LA CAPADÒCIA  (traducció catalana)

Jordi de la Capadòcia!
Jordi va entrar a la cavalleria,
jo estic content perquè també
sóc de la seva companyia.
Vaig vestit amb les robes
i les armes de Jordi,
perquè els meus enemics tinguin peus
i no m’arribin,
perquè els meus enemics tinguin mans
i no em toquin,
perquè els meus enemics tinguin ulls
i no em vegin,
i perquè ni puguin tenir cap idea
per fer-me mal. Armes de foc
no encertaran el meu cos.
Ganivets i espases es trenquin
sense tocar el meu cos,
cordes i cadenes es rebentin
sense lligar el meu cos.
Perquè vaig vestit amb les robes
i les armes de Jordi.

Jordi és de la Capadòcia, visca Jordi!
Jordi és de la Capadòcia, salve Jordi!
La perseverança va derrotar el sòrdid fingiment
i de tot això en va néixer l’amor

Jordi és de la Capadòcia!

«Jorge da Capadócia!», «Jorge é da Capadócia!». A còpia d’insistència, de repetir-ho cops i cops, es fa evident que el més capadocià de tots els Jordis és sant Jordi, i que la seva irrealitat històrica no passa d’anècdota sense importància. Sant Jordi no va ser ningú, però és innegable que de feina n’ha fet i en fa: aquesta cançó mateix, tan inspirada, bé fa creure en la seva intervenció...

Molts altres cantants han gravat la irresistible «Jorge de Capadócia» de Jorge Ben, de vegades amb versions quasi més interessants que l’original. Per repassar-les recomano mesura i prudència, perquè la cançó posseeix encants i encisos que, si no es vigila, poden desembocar en l’addicció.

-Dues versions de Caetano Veloso, selectes: any 1975 i any 1998.
-La versió de Racionais Mc’s, sòbria, amb un piano subtil darrere de tot. 
-La versió superba d’Ellen Oléria.
-La versió juganera i sexi de Fernanda Abreu.
-La versió formidable de Paula Lima.
-La versió exquisida de Soul de Brasileiro.
I etcètera.


4. JORDI PUNTÍ, DE MANLLEU

Torno a Europa, i aquí mateix. Algú, sobrenatural o gairebé, va il·luminar Jordi Puntí en el moment solemne d’escollir l’epígraf (la citació inicial) per a Animals tristos, el seu segon llibre. El veig dubtant entre tres o quatre opcions, el colze arrepenjat a la taula, una galta a la mà, la mirada al lluny… De sobte, el llampec de clarividència!, i vet aquí que l’escriptor tecleja:

«Eu estou vestido com as roupas e as armas de Jorge».
JORGE BEN, Jorge da Capadócia

I ja s’entén tot! Tant se val si el Jordi manlleuenc és més devot de la cançó de Jorge Ben o de sant Jordi. El que val de debò és que el sant se senti invocat i que, prou entendrit, vulgui engegar la maquinària de dispensar favors. En aquest cas el procés va rutllar com una seda i la citació va beneir el llibre. Animals tristos (2002) confirmava Puntí ―que ja havia publicat Pell d'armadillo, obra més que notable― com un talent de molta consideració. La vestimenta i les armes de Jordi feien efecte: al cap de quatre anys Ventura Pons adaptava tres dels relats del llibre al cine (Animals ferits, 2006). I passats quatre anys més, el cavaller de Manlleu presentava Maletes perdudes, novel·la extraordinària, sens dubte una de les més rellevants de la literatura catalana del segle XXI.

Jordi Puntí treballa en una novel·la sobre Xavier Cugat. I amb això ja s’ha apuntat un mèrit: ens farà interessar per un personatge a qui fins avui havíem dedicat ―sigui dit amb recança― massa indiferència. Espero que sant Jordi torni a ser propici al nostre escriptor, que ni enemics ni contratemps el distreguin. Confio, naturalment, que portar el nom del sant li faciliti, com a Jorge Ben, ser «da sua companhia» i li doni punts a l’hora de rebre beneficis.

Salve, Jordi!