Literatura i crítica (II): Joan F. Mira i Víctor Català

 L’artista de Víctor Català, que «sent com ningú els falliments de la seva obra», esdevé el professional «permanentment insatisfet» de Joan F. Mira

«La prosa –tant si és un simple article com una novel·la sencera– ha d’aconseguir que semble fàcil allò que en realitat és molt difícil», afirma Joan Francesc Mira. Per això escriure «et deixa permanentment insatisfet», de manera que «no ho recomane a ningú». Resulta un «ofici desagraït» i peca d’«imprudent» qui s’hi dedica. És exacte, a parer de Mira, el judici de Josep Pla: «una faena o professió funesta». Passat un segle del «Pòrtic» a Caires vius de Víctor Català (1907), desapareixen les paraules elevades ―art, bellesa, ideal, creació, obra― i l’artista queda rebaixat a aprenent, artesà o professional. La secularització de l’època imposa un llenguatge ras, sense glòria.

     Però altres cops l’escriptor valencià recupera la retòrica gloriosa. En una entrevista de l’any 1990 respon així: «La literatura és una forma d’art» i «L’objectiu de la meua literatura és crear bellesa». I encara: «Si una novel·la no és una obra d’art no podem parlar d’una bona novel·la». Conscient que  això no s’adiu amb una època que presumeix de desenganyada i descreguda, puntualitza: «La bellesa, que sembla que està tan passada de moda».

     El to més característic de Mira es troba a l'entremig d'una retòrica i l’altra. Així, un substrat d’idealisme el priva d’abandonar-se del tot a l’escepticisme. I la literatura, insatisfactòria i enutjosa d’una banda, de l’altra li proporciona tresors inefables. En aquest equilibri llegim fragments com el següent: «Per fortuna, la civilització que hem heretat inclou milers de pàgines de Pla. I de Borges, i d’Homer i de Calvino i de Jaume Cabré. Perquè aquest ofici, quan fins el viatge de la pròpia vida es posa al seu servei, és tan diabòlic que només s’acaba en el mateix infern. O, si és que Déu ens pot perdonar la competència que li fem, en el ben guanyat descans del paradís».


LA CRÍTICA

Al «Pòrtic» esmentat, Víctor Català tem les crítiques adverses perquè, enraonades o no, agreugen la desconfiança de l’artista en si mateix, ell sol ja prou desanimat per la distància entre el text escrit («la petitesa realitzada») i l’obra intuïda o projectada («la grandesa cobejada»). Amb força «perforadora» les garrotades de la crítica afegeixen desconfiança aliena a la pròpia, i el resultat són «hores de dubte i tempestat interna».
     En canvi, Mira lamenta l’absència d’una crítica meticulosa: «En la literatura catalana tot es despatxa al mateix nivell, com un totum revolutum que no distingeix la gran quantitat de llibres mediocres que surten dels que realment tenen un gruix i una consistència digna de ser tinguda en compte». Massa crítics, segons Mira, es desentenen de la tasca que els correspon ―valorar els llibres com a bons, mediocres o dolents, i explicar-ne el perquè― i es limiten a produir textos tous i poc compromesos, mancats de criteri consistent, dominats per la por d’ofendre: textos, en conclusió, sense autèntica crítica literària.
     No hem de creure que, amb aquestes consideracions, Víctor Català i Joan F. Mira cedeixin a un impuls irreflexiu. Al contrari, sospesen les paraules, i tant el temor d’ella com el lament d’ell són justificats. S’hi endevina el convenciment que, amb una crítica més rigorosa, tots dos hi guanyarien. Saben que, a pesar de la imperfecció i els falliments, les obres que han escrit tenen valor.
     El cas de Víctor Català és prou cèlebre. Quan l’escriptora redacta el «Pòrtic» (1907), ja fa anys que coneix l’efecte de les crítiques adverses. A més de les que ha rebut per raons literàries, n'hi ha caigut alguna més del compte pel fet de ser Caterina Albert, una dona, qui hi ha darrere el pseudònim. I aquesta objecció extraliterària, i tan injusta, l'ha perjudicat.

Mira també l'encerta. Si més no, la seva percepció és compartida i ve de lluny. Un exemple: a El descrèdit de la literatura (Quaderns Crema, 1999), Xavier Bru de Sala ja assenyalava, com a obstacle per a la continuïtat d’una literatura saludable, la indiferenciació entre les obres de primera categoria i les destinades al gran consum ―el mateix defecte que observa el nostre autor.
     Uns crítics exigents tractarien amb més severitat que avui molts dels llibres publicats com a literaris. Hi guanyaria, en conseqüència, la literatura que meresqués elogis segurs, la que s’acostés al grau màxim de qualitat, la que aspirés a transcendir, la que els bons lectors haguessin de llegir necessàriament, aquella que ara malviu barrejada amb la mediocritat. En resum i dit d'una altra manera, Mira hi guanyaria.
    
(Aprofitem l'avinentesa per cridar l’atenció al passavolant que rondi per aquí. Benvolgut amic, ja deus conèixer l’escriptor excel·lent que és Joan F. Mira. No té disculpa deixar-se’l perdre.)

Carrers de Ceret, lliçó de nacionalisme francès

Els noms originals, catalans, es limiten a conceptes bàsics i domèstics (vell, nou, passejada) i designen l'entorn immediat (el barri, el castell, l’hospital). El nacionalisme francès no els voldrà aprofitar ni traduint-los. Els abolirà, doncs.

    La modèstia d'aquests noms se substituirà pels mites i lemes de la nació nova: Republique, Liberté. Altres rètols adoctrinaran el poble amb el record de patriotes exemplars: catalans servidors de França com el perpinyanès Pierre Rameil, senador i sotssecretari d’Estat, o el Maréchal Joffre, mariscal rossellonès de Ribesaltes, heroi nacional de la Gran Guerra. Algun racó evocarà París, destí de totes les ambicions, cor i centre d'una nació que aviat semblarà natural. Mentrestant s'anirà perdent la memòria dels noms vells.
    A principis del segle XXI, amb el nomenclàtor del tot naturalitzat, el mateix estat liquidador dels noms vells es pot permetre de rescatar-los (fotografies). És un gest que no compromet a res: els nom rescatats no tenen validesa pràctica i no es troben enlloc més que a la placa. Tot i així, la retolació fa un cert efecte als catalans del sud, agraïts de mena. Com que aquests visitants, a més, acostumen a ser aplicats, per a ells també hi ha versió catalana als plafons dels 11 monuments històrics de la vila (com el Monument del Rec de la fotografia). Al web oficial de la Ville de Céret, els únics textos en català són els mateixos dels plafons i l’horari de l’oficina de turisme. Les moltes pàgines d’informació per als habitants de Ceret només s’hi llegeixen, naturalment, en francès. 

    Al Vallespir no hi ha cap revifalla catalanista. Hi ha una força major: el turisme. 






Sobrar-hi o no sobrar-hi

«Els humans hi sobrem», diu X, «som una nosa. Fem tant mal! Liquidem espècies, ens assassinem entre nosaltres, alterem el clima, desgraciem el planeta».
     Més enllà de nosaltres no hi ha guerra ni discòrdia. Però tampoc hi ha pau ni concòrdia; ni treves, justícia o clemència. Només hi governen les lleis físiques, que no obeeixen a cap moral i no distingeixen la bondat de la maldat.
     El bé i el mal, com la  justícia, la pau, etc., no existeixen fora nostre. Nocions purament humanes com són, desapareixerien si desapareguéssim nosaltres. Segons X, doncs, hi sobrem d’acord amb unes nocions que sense nosaltres no existirien. No sent-hi, per tant, eliminaríem el mal tant com el bé: s'hi guanyaria tant com s'hi perdria. ¿Hi podria haver pau si pau no signifiqués res?
     Les paraules de X no neixen d’un rampell nihilista. Si fos així, si X cregués que l’univers i l’existència no tenen cap sentit, l’home ni hi sobraria ni hi deixaria de sobrar.
     Ben al revés, la idea de sobrar-hi és un un efecte extrem de veure sentit a la vida: el sentit de fer coses bones. Per a molts humans aquest propòsit normalment ofereix prou al·licients. Però de vegades ens descompensem: no trobem consol en les coses bones, per moltes que siguin, i només considerem acceptable el bé absolut. La vida, llavors, carregada d’un sentit impossible de satisfer, es fa tan feixuga que aboca fàcilment a l’exclamació autodestructiva: «Els humans hi sobrem».
     S’entén que de tant en tant es vulgui engegar tot a rodar, inclosos tots els individus de l’espècie. Però és un impuls passatger. Atesos els milers d’anys de vida humana, queda clar que la idea que hi sobrem ha tingut menys seguidors que la idea contrària. La majoria d’humans ha sabut transigir amb els revessos continuats de la vida normal i, encara més, amb la maldat dels congèneres i la pròpia. Aquest sembla, al capdavall, el nostre mecanisme de supervivència: l’equilibri entre unes altes pretensions que ens ennobleixen i un bon estómac per digerir la imperfecció.
.

Trump, Moore i Lichtman

Dels poquíssims que van pronosticar públicament la victòria de Donald Trump (tres o quatre humans i un sistema d’intel·ligència artificial anomenat MogIA), no n’hi ha dos de més oposats que Michael Moore i Allan Lichtman. El mateix pronòstic, dos encerts ben diferents.


El dia 28 de juliol Michael Moore va publicar les «Cinc raons per les quals Trump guanyarà». Tothom li ha reconegut el mèrit, naturalment. Però ja és hora de constatar que el seu encert és d’allò més estrany.
      El director de Roger & me (1989), Bowling for Columbine (2002) o Fahrenheit 9/11 (2004) s’ha distingit des de sempre per furgar en les qüestions més polèmiques de la política i la societat dels Estats Units, com la pobresa causada pel gran capital, la venda d‘armes, la primera elecció de George W. Bush o la guerra de l’Irak. Però per damunt de tot Michael Moore ha excel·lit en la falta de rigor, i els seus celebrats documentals són invencibles en l’ús de dades poc fiables.
      Sobta que algú tan poc amic de l’exactitud i la finor analítica, tan inclinat a no filar prim, arribés a percebre al juliol el petit tant per cent de vots ―unes dècimes escasses― que al novembre han donat la Casa Blanca a Trump. És innegable que, en tant que Michael Moore, el multipremiat cineasta es va equivocar: la precisió del pronòstic és impròpia d’un director com ell, i el seu és un dels encerts més inversemblants de la història. Al Michael Moore que coneixem li hauria escaigut, per fidelitat a la seva trajectòria, una altra mena de vaticini, no cal dir que errat.


Allan Lichtman, professor d’història política de l’American University de Washington, també va anunciar la victòria de Trump. Des de 1984 aquest acadèmic prediu amb èxit el guanyador de les eleccions presidencials. Ho fa aplicant un sistema ―concebut per ell mateix i el científic Vladimir Keilis-Borok (The Keys to the White House) ―que es basa en 13 preguntes sobre la situació econòmica i política del país.
      Així com el de Moore és un encert per equivocació ―un encert degut al fet que Moore deixés de ser Moore per unes hores o uns dies―, el de Lichtman és convincent i meticulós, sense cap afany d’extravagància, ben assentat en la rutina dels vuit encerts precedents. Fidel a si mateix, Lichtman ha sigut Lichtman i per novè cop consecutiu el mètode Lichtman no li ha fallat.
      Tant de bo, a més, que l’home no hagi perdut els dots analítics, perquè acaba de predir (16 de novembre) que abans d’un any el president Trump serà destituït: els mateixos congressistes republicans ―segons el professor― se’n voldran desempallegar. El vaticini, amb franquesa, sembla molt arriscat. Però és tan llaminer que, admirador de Lichtman com m’he tornat, em ve molt de gust confiar-hi.

Ens tocarà la Grossa

Tinc moments d’optimisme, estones i tot. Deu ser frívol, això, en dies tan emboirats com els que vivim a Occident. Però jo em faig la il·lusió que dimecres al matí ens haurà tocat Clinton i que taparem uns quants forats. Em recreo en el que asseguren d’ella els entesos: és la política més ben preparada de la història americana. I m'agrada recordar que, durant les primàries demòcrates de fa vuit anys, algunes veus sàvies avisaven que la Hillary era fins i tot preferible a l’Obama, de qui estàvem enamorats.

Si els seus defectes, a més, són la llarga experiència, l’ambició, l’astúcia, el càlcul, una certa fredor i altres de similars, ja només veig raons per saltar i ballar. Amb aquests defectes, trobo, calen molt poques virtuts.

Salut, senyora presidenta!

Geòrgia i Jordi

A partir del segle XII es va difondre la creença equivocada que el nom de Geòrgia derivava de Jordi (en concret de Γεώργιος, Gueórguios, Jordi en grec). Però Geòrgia deriva de گرجی, Gurji, paraula del persa antic que designava aquella terra. La semblança fonètica entre Geòrgia i Gueórguios, innegable, és purament casual.

     Fer derivar Geòrgia de Jordi és un cas d’etimologia popular, fenomen que consisteix a basar l’origen d’una paraula en una creença generalitzada i no en l’estudi científic. Però les etimologies populars tenen vida llarga perquè no acostumen a ser del tot gratuïtes o arbitràries: normalment transmeten una certa lògica i s’aprofiten de fets més o menys objectius, sovint de caràcter històric.

     La falsa etimologia de Geòrgia ―més enllà de la similitud entre dues paraules― es fonamenta en el fet que el país va adoptar el cristianisme en època molt primerenca. Al segle IV ja era la religió de bona part del territori i al segle V es va traduir la Bíblia al georgià. Amb el cristianisme també hi va arrelar la devoció per sant Jordi, que es va anar fent extraordinària. El sant mateix ―segons una font mítica, difícil de confirmar― va correspondre a tanta estimació participant sobre el terreny en la victòria que els georgians van obtenir contra els seljúcides a la batalla de Didgori (1120). No és estrany, així, que el geògraf i historiador Vakhushti Bagrationi escrivís al segle XVIII que hi havia en tot el país 365 esglésies amb el nom de Sant Jordi, una per a cada dia de l'any.

     Ja al segle XXI, el lligam entre sant i país s’ha reforçat encara més amb l’adopció el 2004 de la bandera «de les cinc creus» com a símbol oficial. En desús des de l’edat mitjana, aquesta bandera té com a element central la creu de sant Jordi, igual que la d’Anglaterra. A l’escut, també oficialitzat el 2004, hi figura el sant matant el drac. Arribats a aquest punt, no cal dir quin és el patró del país.

     En definitiva: tot i que Geòrgia no deriva de Jordi, Geòrgia és un dels països més jordívols que es coneixen.



Literatura i crítica (I): La fragilitat de l'artista segons Víctor Català

Al «Pòrtic» de Caires vius, Víctor Català descriu de manera exacta la fragilitat de l’artista:

(...) La fortalesa perforadora del parer aliè és extraordinària i es necessita d’una serenitat de visió, d’un sentiment de convicció i d’un instint de defensa més extraordinaris encara per a resistir-li. L’artista, el cercador-obrador de bellesa, precisament per l’altíssim sentit que dóna a les coses, per sa eterna tirada cap a les perfeccions de l’ideal, sent més que ningú els falliments de la seva obra, amida amb més equitat que els altres la immensa distància que va de la petitesa realitzada a la grandesa cobejada, i anc que ell sol la té, la intuïció de l’obra seva, desconfia de les pròpies forces i està propens a desanimar-se quan, a més dels obstacles naturals amb què ha de lluitar per a salvar aquesta distància, li posen al pas, amb millor o pitjor intent, nous obstacles postissos que l’entrebanquin i, amb l’excusa d’aclarir-li el camí, li fulminen el llamp de l’anatema que l’encengui; car ell, en les hores de dubte i tempestat interna, no ho mira pas, si el llamp ve de veritables Júpiters, únics, en tot cas, que tindrien dret a fulminar-lo, o si els que l’aturen perquè no es desencamini ho fan amb el coneixement dels ben encaminats; ell no hi veu més que la concordança de desconfiances pròpies i alienes que cau sobre son obra, i la vàlua negativa d’aquesta que tals desconfiances acusen.(...)

L’artista, «cercador-obrador de bellesa», individu «amb eterna tirada cap a les perfeccions de l’ideal», coneix la «immensa distància» entre la «petitesa realitzada» (el que ha fet) i la «grandesa cobejada» (el que voldria haver fet). No està satisfet, doncs, conscient com és dels «falliments de la seva obra»: «desconfia de les pròpies forces», massa migrades.
     A més d’aquests «obstacles naturals», que sap que mai podrà superar del tot, l’artista se les heu amb els «nous obstacles postissos», que són els parers aliens. Qualsevol crítica adversa, encara que sigui fruit de la ignorància, pot tenir una «fortalesa perforadora» (és a dir, una força destructora) si no s’encaixa amb «serenitat de visió, sentiment de convicció i instint de defensa». Cosa difícil per a l’artista, que es troba ple d’inseguretats, sumit en «hores de dubte i tempestat interna».
     En un article d’uns anys enrere Quim Monzó tocava el mateix punt i deia que l’escriptor que se’n surt és el que sap acceptar el desacord entre l’ideal, inabastable, i els resultats reals, decebedors: el que, sense rendir-se, pot suportar la «immensa distància entre la petitesa realitzada i la grandesa cobejada». En definitiva, el que persevera tot i les decepcions.
     Així, saber conviure amb les decepcions és un component imprescindible de la serenitat de visió, el sentiment de convicció i l’instint de defensa que l’artista necessita.
     Això, que val per a l’art, és aplicable a molts altres camps de la vida: la docència, la política…